dilluns, 20 de novembre de 2017

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 26 de novembre del 2017


Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46

Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna.

Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arrencar en l'aquí i l'ara el jull, la part dolenta. Jesús els respon que no poden fer-ho, que estem en un món barrejat, que només Déu pot separar a la fi dels temps, com ell sap, al blat del jull (Mt 13), a les ovelles de les cabres (Mt 25).

Ens trobem, doncs, irremissiblement, en un món i una comunitat cristiana dividida d'ovelles i cabres barrejades. Fins i tot en el nostre interior hi ha la divisió entre el bé i el mal, entre els nostres encerts i errors. Només Déu que coneix els cors humans pot guiar-nos com a Bon Pastor. Aquest Bon Pastor ens crida a l'acollida dels petits, dels fràgils. La caritat apareix com l'instrument essencial de la instauració del Regne de Déu.

De vegades no entenem bé les coses i pensem que és responsabilitat del Senyor aixecar al caigut, donar de menjar al famolenc, saciar l'assedegat, cobrir al nu, visitar el malalt i anar al presoner. I oblidem, que el nostre Senyor actua per mitjà de seu cos que és la comunitat cristiana; i ell ho fa quan cada membre en particular està unit al Cap, i rep la urgència del seu Senyor. Experimentar l'amor de Déu, és com una prolongació de Déu mateix. Malauradament, de vegades veiem germans en dificultats i, en comptes d'ajudar-los, ens omplim de judicis respecte a ells, no adonant-nos que hem de procurar ser una ajuda. Una mà que sosté, una mà que dóna suport, una mà de Déu i no un dit acusador.

«Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims» (Salm 19,9).

Anna Moya



dimarts, 14 de novembre de 2017

Diumenge 33 de durant l'any - 19 de novembre del 2017


Jesús vol que siguem responsables. Tot el que tenim és do de Déu; ara bé, d'aquest do, n’hem de fer una ofrena i un treball per a la glòria de Déu i per al bé del proïsme. Així, dia a dia, el Regne de Cel es farà present enmig de la societat; aquesta és la finalitat cap a la qual ha d'orientar-se el nostre esforç, fent treballar els talents que el Senyor ens ha donat. ¡Què n'és de gran la riquesa que Jesucrist ha dipositat en cadascun dels creients!, ¿deixarem que quedi estèril?, ¿Farem com el servent poruc?
Quan Jesucrist vingui a trobar-nos al final de la vida, no ens reclamarà si hem tingut èxit o no, sinó si hem treballat pels seus interessos, que són designis de pau, amor i salvació; ens preguntarà si hem actuat per fer present el seu Regne, si hem gastat el temps en estimar i fer el bé, independentment de la resposta que haguem obtingut dels homes. A la paràbola, hem contemplat com els dos primers servents es presenten amb alegria davant de l'amo, perquè saben que han obrat bé: han treballat i el seu esforç ha donat fruit. I és que, encara que ens sembli que fracassem i que el nostre esforç no obté la resposta esperada, res no queda estèril, sinó que, tard o d’hora, acaba fructificant. El sol fet de treballar pel Regne és ja un èxit. L'alegria ens ha de venir de l'amor diví que experimentem i de saber-nos col·laboradors del Senyor i no tant de l'eficàcia material i d'allò que el món valora com a èxit. Si volem ser cristians de debò, hem de viure en l'entusiasme que ens dóna l’Esperit Sant i ser-ne conscients que en aquest món no hi ha res més gran i formós que l’Evangeli.
En contrast amb els seus companys, el tercer servent manifesta la seva por i intenta justificar-se presentant la seva droperia i el seu desinterès com a prudència: per a ell, rebre la confiança del seu amo és més una càrrega que un goig. És un home mesquí i calculador. ¡Què Déu ens alliberi de la falsa prudència que paralitza i no deixa fer res, d'aquesta mena de realisme fals que posa obstacles a l'avenç del Regne!

Mn. Joaquim Meseguer

dissabte, 11 de novembre de 2017

Diumenge 32 de durant l'any - 12 de novembre del 2017


La llàntia de l’esperança: sempre ben encesa!

La narrativa de les paràboles de Jesús, provoca als seus seguidors motivacions evangèliques en el coneixement del Regne de Déu, que és el gran tresor que ve a oferir-nos. Certament que aquest regne de Déu edificat en l’amor, la pau, la justícia i la llibertat l’hem de fer present avui i ara, però la feblesa humana, les limitacions i el pecat, malauradament ens ho impedeixen.
Si més no, no hem de perdre l’esperança de fer realitat aquest Regne de Déu del qual, de manera silenciada i insospitada, n’apareixen magnífiques mostres que resulten impossibles de generalitzar. Tampoc podem perdre l’esperança de que aquest Regne de Déu el podrem acollir en traspassar la nostra vida d’aquest món cap a la Casa del Pare.
Per comprendre les paraules de Jesús, necessitem traslladar-nos a la celebració tradicional del matrimoni jueu en temps de Jesús. La part central de la festa començava quan el nuvi, amb els seus amics, anava cap a la casa de la núvia, on estava acompanyada de les seves amigues. Tots plegats, els amics i les amigues acompanyaven els nuvis amb llums, cants i música, cap a la casa del nuvi on un cop celebrat el casament feien un gran banquet.
Ja coneixeu que va passar, cinc noies havien estat previsores i tenien oli pels seus llums, les altres cinc es quedaren sense oli i, naturalment, amb els seus llums apagats.
Pensem-hi, Jesús, -el nuvi-, vindrà el nostre darrer dia per tal que l’acompanyem al banquet etern, per això, per poder-lo acompanyar, necessitem mantenir la funcionalitat dels nostres llums. Les noies sense llum, eren les desassenyades, que finalment el nuvi no reconeix,les que tenien llum eren les prudents, que entren al banquet.
Jesús ens té en aquest món tal i com som, amb una fe més oberta, similar als llums encesos proveïts d’oli o amb una fe més tancada o nul·la, similar als llums apagats per manca d’oli. Jesús, fins i tot, ens permet que se’ns apagui el llum, que ens quedem sense oli, per mil coses que ens poden passar en la vida, però Jesús espera que siguem capaços de reaccionar i, malgrat els nostres ensopecs, ens proveïm d’oli per als nostres llums, per tal de rebre’l en el moment més inesperat que se’ns pot presentar. Aquesta és l’esperança que us esmentava al començament.
A cops sembla que vivim en la foscor, que el món està deshumanitzat pel consumisme, les addiccions, l’orgull, el diner,... fins i tot la violència i la corrupció des d’alguns sectors del poder judicial, legislatiu, executiu i una monarquia partidista indiferent als problemes dels ciutadans. Davant d’aquest atzucac: Què hem de fer ara els cristians? Dons des de la confiança en Déu i en Jesús i amb serenor de cor, mantenir les nostres llànties ben enceses amb l’oli de l’esperança, per il·luminar i fer fermament present l’amor, la pau, la justícia i la llibertat, amb persistència i valentia. No es tracte de tancar-nos en postures partidistes, sinó de defensar de manera legítima la dignitat i els drets de les persones, amb els valors evangèlics del Nou Testament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, adoptat per l'Assemblea General de l’ONU amb la resolució 2200A (XXI), de 16/12/1966 i en vigor el 23/03/1976, inclús més enllà de qualsevol llei, allà on calgui. En esperit de caritat fraterna. Estimant a Déu i als germans, reflectit en estimar els enemics i estimant als altres com Jesús ens va estimar.
La proposta evangèlica de Jesús ens convida a posar-nos l’objectiu de la vida per sempre a la casa del Pare, avançant-hi des d’aquest món, en harmonia amb el Regne de Déu desitjat.
Podem fer-nos bons propòsits, trobarem dificultats inesperades, potser ens tornarem a quedar sense oli i se’ns apaga la llàntia, cansats de lluitar i col·lapsats per les pors. És aquest el moment de tornar a trobar el desig del Regne de Déu amb la força de la pregària, de la Paraula de Déu i dels Sagraments, que nodreixen la nostra vida espiritual i il·luminen la nostra realitat



Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

dissabte, 4 de novembre de 2017

Diumenge 31 de durant l'any - 5 de novembre del 2017


Matéu 23,1-12

En la lectura d'avui, les paraules de Jesús van directes al cor dels seus oïdors: “no imiteu la conducta dels escribes i fariseus”. Aquest advertiment ens posa en alerta, Jesús ens vol prevenir d'una espiritualitat buida que no cerca el bé dels altres i el lloar a Déu, sinó , pel contrari, vol només ser vista i reconeguda com “veritable” pels altres. Aquesta espiritualitat, ens adverteix Jesús, no transmet ni amor ni vida; ignora al que sofreix, al solitari, al que està assumit en el dolor. L'autèntica espiritualitat és aquella que, il·luminada per l'Esperit de Jesús, es bolca en les necessitats i problemes dels altres. La veritable espiritualitat cristiana és sensible a la crida d’auxili de l'altre, sempre està disposada a acollir-ho i rebre-ho. Que el nostre Senyor ens lliuri d'una religiositat buida i estèril per viure vides de compromís i amor per el nostre proïsme. Amén.


Germán López-Cortacans

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Diumenge 30 de durant l'any - 29 d'octubre del 2017


El primer manament (Mt 22,34-40)

El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?".

Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu.

El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat que il·luminarà el nostre pensament, la nostra intel·ligència, i ens guiarà a trobar el tresor de la salvació. De tots els bens i tresors d'aquest món, només hi ha un que com més es reparteix més gran es fa "l'Amor".

Només un cor agraït pot donar als altres, generosament, allò que ha rebut de franc. L'amor al proïsme ens resulta difícil en la societat que hem construït perquè, per començar, hem oblidat estimar-nos a nosaltres mateixos. No ens estimem, no veiem la grandesa que resideix en el nostre interior, la grandesa d'Aquell en que  hem estat fets a imatge i semblança.

Jo et convido a tancar els ulls i mirar vers el teu interior, amb els ulls de la fe. Mira i escolta el silenci que et parla. Escolta i sent el seu Amor, i deixa't portar per aquest amor en cada mirada, en cada paraula i en cada un dels teus actes, perquè siguin els teus actes testimoni fidedigne de la teva capacitat d'estimar. Perquè com deia sant Jaume: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe".(Jm 2,14-18).

Paqui Rodríguez Báñez


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Diumenge 29 de durant l'any - 22 d'octubre del 2017


Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21.

La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor.

... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans.

Sigui santificat el vostre nom.

Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe que neix de l’amor, i no es cansa.  ... no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de L’Esperit Sant, i amb tota convicció  (1Te). Paraules i obres, carisma i compromís personal pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

"... que dieu sempre la veritat..., ... ni que ens costi, ni que tinguem que fer-nos violència, ni que costi trobar-la; dir la veritat és una també manera d’estimar..., és un servei: “... i la veritat us farà lliures...” (Jo 8,32). ... i que ensenyeu de debò els camins de Déu..., que són camins de fraternitat, de servei, de solidaritat..., són els camins de l’amor, de l’Amor. ... sense mirament per ningú, sigui el que sigui..., com pesa el què diran!, ens condiciona..., cal guardar les aparences que ens fa una mica hipòcrites. ... ja que no obreu per complaure els homes" (Mt). És Jesús que cerca de fer la voluntat de Déu. Aquest text és una descripció de Jesús, com era i com hauríem de ser també nosaltres, és el repte de l’autenticitat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?... Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» (Mt). Fe i política. Quina relació? “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen, com si fossin amos...” (Lc 22,25). Jesús també és “indignat”; i també nosaltres. “Però entre vosaltres no ha de ser pas així. Qui vulgui ser important... que es faci el vostre servidor” (Lc 22,26). Les coses temporals i les eternes, com compaginar-les? Què hem de donar-li a Cèsar i a Déu? La moneda amb la imatge del Cèsar representa les coses temporals necessàries, el bon funcionament social, la política necessària que és  l’art de la convivència; i, així, què li hem de donar a Cèsar? El meu vot, que és la meva opinió, i la meva veu crítica, i els impostos per construir espais comuns de vida compartida amb la resta de ciutadans... A Déu li donarem...: “Estimaràs Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima...” (Lc 10,27), “facis la vostra voluntat...” (Mt 6,10), “...allò que fèieu a un d’aquest germans meus..., m’ho fèieu a  mi...” (Mt 25,40). Amor a Déu i als germans és l’espiritualitat de Jesús, les dos cares inseparables de la mateixa moneda.
Fe i política. Una cosa i l’altra no estan contraposades: la fe viscuda en la vida, una fe que no oblida la realitat i els problemes de la gent i les seves condicions de vida insuficients; i una política des de Déu, des de la fe; la fe donarà a la política ànima, forma, valors, sentit, compromís, lluita... per la dignitat i els drets de les persones. L’Evangeli donarà a l’acció social el Regne de Déu.

També una política al servei de les persones (de la democràcia) i no de la ideologia preconcebuda.


Mn. Miquel García Bailach