divendres, 15 de setembre de 2017

Diumenge 24 de durant l'any - 17 de setembre del 2017




LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS

( Mateo 18 : 21 a 35)

“Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas.
El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda.
El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo compasión de él, le perdonó toda su deuda!!!!.
“Movido a misericordia” (27). Ésta es la fuente de Salvación para un mundo perdido: LA ETERNA MISERICORDIA DE DIOS !.
Cristo ya nos había enseñado en su oración: “Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores”; mas en aquélla ocasión, no fué así.
El siervo tenía, a su vez, un consiervo que también le debía una mínima cantidad. Y aquel siervo que acababa de recibir la gran generosidad del rey, tuvo una actitud implacable para con su colega, que, de hecho, le debía tan poco (28y29).
Cuando el rey se enteró de lo ocurrido puso al mal siervo en su lugar.
Dios no puede mostrar misericordia para con los que no la tienen. Él no puede cambiar. Con lo que ha hecho con nosotros, Él nos enseña lo que debemos hacer con nuestros semejantes.
Los pecadores que hemos experimentado el perdón de Dios, debemos mostrar esa misma disposición hacia nuestros semejantes. En tanto que las ofensas humanas son minimeces con la enormidad de la deuda del ser humano para con Dios.
(35)     La bondad e indulgencia de Dios hacia nosotros es el baremo y patrón que debemos seguir en todas nuestras releciones.
Un abrazo....
                                    

Luis Brull

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017



Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep

dissabte, 2 de setembre de 2017

Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017



Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27


El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.


                                      Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 30 de juliol de 2017

Diumenge 17 de durant l'any - 30 de juliol de 2017




Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.

            Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico.

El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encontrado.Los dos, no dudan en vender todo lo que tienen para adquirir ese tesoro.
Mediante estas dos parábolas Jesús nos enseña tres cosas:

1) Qué es el reino de los cielos.
2) Cómo se le encuentra y
3) Qué hay que hacer para poseerlo.

¿Qué es el reino de los cielos? Jesús no se preocupa por explicarlo. Lo anuncia desde el comienzo de su Evangelio: «El reino de los cielos está cerca»; sin embargo nunca lo deja ver directamente, sino de manera indirecta, narrando el obrar de un propietario, de un rey… Prefiere dejarlo intuir, con parábolas y semejanzas, manifestando sobre todo sus efectos: el reino de los cielos es capaz de cambiar el mundo, como la levadura oculta en la masa; es pequeño y humilde como un granito de mostaza, que, sin embargo, llegará a ser grande como un árbol.
Las dos parábolas sobre las cuales queremos reflexionar nos hacen comprender que el reino de Dios se hace presente en la persona misma de Jesús. Él es el tesoro escondido, es Él la perla de gran valor. Se comprende la alegría del campesino y del comerciante: ¡lo han encontrado! Es la alegría de cada uno de nosotros cuando descubrimos la cercanía y la presencia de Jesús en nuestras vidas.Una presencia que transforma que nos hace abiertos a las necesidades de los hermanos; una presencia que invita a acoger a cada una de las demás presencias, incluso la del extranjero y del inmigrante. Es una presencia acogedora, es una presencia alegre, es una presencia fecunda: así es el reino de Dios dentro de nosotros.

¿Cómo se encuentra el reino de Dios? Cada uno de nosotros tiene su camino en la vida. Para alguno el encuentro con Jesús es algo esperado, deseado, buscado por largo tiempo, como nos lo muestra la parábola del comerciante que da vueltas por el mundo para encontrar algo de valor. Para otros ocurre de forma improvista, casi por casualidad, como en la parábola del campesino. Esto nos recuerda que Dios se deja encontrar de una manera o de otra, porque es Él el primero que busca hacerlo: vino para ser el «Dios con nosotros». Y Jesús está entre nosotros. Es Él quien nos busca, es Él quien se deja encontrar incluso por quien no lo busca. A veces Él se deja encontrar en sitios insólitos y en momentos inesperados. Cuando encontramos a Jesús quedamos fascinados, conquistados, y es una alegría dejar nuestro antiguo modo de vivir, tal vez árido y apático, para abrazar el Evangelio, para dejarnos guiar por la lógica nueva del amor, del servicio humilde y desinteresado.

¿Qué se puede hacer para poseer el reino de Dios? Sobre este punto Jesús es muy explícito: no basta el entusiasmo, la alegría del descubrimiento. Es necesario anteponer la perla preciosa del reino a cualquier otro bien terreno; es necesario poner a Dios en el primer lugar de nuestra vida, preferirlo a todo. Dar el primado a Dios significa tener el valor de decir no al mal, no a la violencia, no a los atropellos, para vivir una vida de amor. Cuando una persona descubre a Dios, el verdadero tesoro, abandona un estilo de vida egoísta y busca compartir con los demás la caridad que viene de Dios. Quien llega a ser amigo de Dios, ama a los hermanos, se compromete con el bien.
¡No os dejéis robar la esperanza! El Señor se deja encontrar!

(Síntesi feta per en Fredi)
* **



diumenge, 23 de juliol de 2017

Diumenge 16 de durant l'any - 23 de juliol de 2017


Mt 13,24-43.

Moltes vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment, després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer.
No es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”, a través de les coses més senzilles que es van succeint en tot moment i a voltes ni els hi donem importància. Tant és així que, en aquest mateix moment, a tot el mon i a tot l’univers i, en cadascú de nosaltres, estan succeint coses meravelloses, que constitueixen l’esclat i l’essència de la vida. I, aquestes coses, molts cops les ignorem, perquè n’hi pensem i tenim l’atenció orientada en altres aspectes mundans. Amigues i amics, si la nostra vida transcorre sense contemplació no sabrem pas reconèixer-hi els misteris de Déu, -més pregons-, que fan que la vida sigui vida i que actuen vora nosaltres i en nosaltres.
Jesús vol que reconeixem a Déu en la força del seu amor i que això ho sapiguem trobar, -ben a prop-, tant en el nostre interior, com en les persones i en la natura que ens envolta: en les nostres comunitats cristianes i cercles familiars i socials, en el nostre poble, país, en el món i en l’univers.
Per això, per tal de donar-nos a conèixer el Regne de Déu, Jesús, posa l’exemple de la llavor de mostassa, remarcant-ne qué és la més petita de totes les llavors, -el seu diàmetre és mil·limètric-, però d’aquesta petita llavor n’esdevindrà un magnífic arbust, tan gran que acull a tots els ocells per tal d’aixoplugar-s’hi en les seves branques.
El Regne de Déu no es fonamenta pas en grandeses, ni en l’orgull, ni en el ser més que ningú, sinó en la humilitat i en la vida amorosa, com en el cas de la petita llavor de mostassa. Per tal d’unir la nostra vida amb la de Jesús, no necessitem grandeses físiques, sinó grandesa de cor, com la de l’arbust que acull en les seves branques, a tots els ocells. A tots, sense excloure’n a cap.
Portant aquesta actitud en les nostres comunitats cristianes, no podem instal·lar-nos en una Església basada en les riqueses, el poder i el domini social, perquè no anirem a cap lloc, estaríem separant-nos de Jesús i no tindrem cap progrés espiritual.
Les nostres comunitats cristianes i les nostres actituds personals, com a seguidors de Jesús, que volem fer realitat el Regne de Déu, ja en aquest món, s’han d’amarar cada dia més de senzillesa, de pregària, d’amor i d’esperit de servei, lluny de presumir ni d’èxits ni de poder, ni de reconeixements. Necessitem en la nostra conversió constant, encarnats en la vida de cada dia, sortint dels nostres caus, units i compromesos amb els que més pateixen, tot hi reconeixent i gaudint, -des de la contemplació-, com Déu actua en tot moment fent que la vida rutlli, donant-nos tot allò que per la seva providència ens aporta, de maneres tan variades i com ens emplena del seu amor.
Que nosaltres no ens hi aturem i que Ell faci més que nosaltres.
  
                            Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

Diumenge 15 de durant l'any - 16 de juliol de 2017




                        PARÁBOLA DE LAS DISTINTAS TIERRAS

                                      ( Mateo 13 : 1 a 23 )


Es la conocida “parábola del sembrador”.
Y nos habla de sólo un sembrador y una sola semilla; lo que son diferentes son las distintas tierras que reciben la semilla. Por éso he preferido cambiar el nombre.
-Los caminos de Israel no conocían el asfalto; así que los muy transitados quedaban con su tierra muy endurecida por el paso del mucho personal. La semilla que pudiese caer en ellos quedaba en la superficie hasta que los inacabables pájaros daban buena cuenta de ella. Y, espiritualizando la cuestión,(como el mismo texto explica), es la Palabra que queda fuera ante la incapacidad para recibirla.
-Los pedregales, aún permitiendo una cierta fructificación, tampoco daban paso a un feliz arraigo. La escasez de tierra y el exceso de sol, hacían todo lo demás. Es la Palabra que produce un cierto interés, pero que en poco tiempo lleva a la indiferencia  
e incluso al rechazo.
-Los espinos son los zarzales. Las zarzas crecen solas y hasta sin necesidad de riego. Pero cualquier semilla, allí caída, está condenada al ahogo. En el símil espiritual de la parábola, son aquéllos que, en una auténtica lucha interna, son vencidos finalmente por las ambiciones y las ansiedades del mundo (recordemos que su príncipe es muy fuerte).
-Finalmente llega la buena tierra. De hecho, allí es donde el agricultor quiere concentrar todo su trabajo, porque ésa tierra es la única que va a recompensar al campesino de su labor. La Palabra de Dios, cuando es bien oída y comprendida, es cuando produce Frutos de Vida.
 Es curioso el ver como Jesucristo explicaba las grandes verdades de Su Reino con sencillos ejemplos de la vida cotidiana que le tocó vivir, y así todos comprendieran.  Grandes realidades contadas recurriendo a escenas de “a diario”.
         Y, para terminar, me estoy preguntando, ¿cómo sería yo capaz de contar a otros esa
         realidad espiritual, utilizando cosas de nuestro vivir hoy, en el siglo XXI ?. Difïcil...
         Un abrazo en Cristo. 



                                                 Luis Brull