Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

Diumenge 2 després de Nadal - 3 de gener

Efesis 1, 3 – 6; 15 – 18. La carta de l’apòstol sant Pau als Efesis és la que amb més èmfasi remarca la gràcia de Déu en favor dels seus elegits per a gaudir, no solament de la vida eterna (això ja es dóna per descomptat), sinó també –i molt especialment– del do que tota persona redimida rebrà per tal d’entendre cabalment el perquè ha estat salvada del pecat i de la condemnació. Això ens ho diu en el v. 18: “... perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, i quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants.” Aquestes paraules, per a aquells que no coneixen el Crist, deuen sonar com a llengua tan exòtica que no els permet d’entendre’n ni un borrall. Això no ens ha d’estranyar: el llenguatge de la fe és per als qui tenen fe. L’apòstol va ser un home agraït. En totes les seves cartes no para d’expressar la gratitud a Déu per haver-lo fet partícip dels béns que en Crist fruïm tots els creients. Ja sou agraïts a Déu? I no parlo de donar-li gràcie

La Sagrada Família - 27 de desembre

La Sagrada Família. Diumenge en l’Octava de Nadal En aquest temps de Nadal estem celebrant l’encarnació de la Paraula de Déu, el naixement del Fill de Déu i la seva presència entre nosaltres. Una presència concreta, perquè Jesús va venir al món al si d’una família, com tothom. Aquest aspecte familiar i social de l’encarnació és el que volem subratllar en la nostra celebració d’avui. Des de la vida de Jesús en família ens projectem cap a una nova família, la de tots els fills de Déu. Això significa que Déu és el nostre Pare, que ens estima i que estima el món que ha vingut a salvar en la persona del Crist; i en aquest món també hi és l’àmbit formós de la família que comparteix els vincles de sang, perquè la família consanguínia és l’escola d’humanització i la base sòlida per a l’edificació de la família humana, d’una humanitat solidària i unida. Tant la carta de Joan com l’Evangeli van de la família consanguínia cap a una altra família més àmplia, la que ens unei

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Hebreus 1, 1-6 És prou coneguda l’afirmació de la Carta als Hebreus, que podríem resumir com la voluntat constant per part de Déu d’establir ponts per comunicar-se amb els humans. La Paraula adreçada a tants profetes de tots els pobles al llarg de la història ha trobat la seva manifestació definitiva en la persona del Fill, el veritable pont que ens uneix amb Déu, el camí que ens hi porta. Per als profetes, el Déu que se’ls manifestava era encara interpretat com a Creador, com a Senyor, com a Amo, com a Jutge. En el Fill hem conegut la veritable manera de ser de Déu: ell es manifesta com a Pare, o sigui com a font de vida amorosa. Aquest és, doncs, el misteri que celebrem per Nadal: que Déu ha trobat la manera misteriosa d’arribar fins a nosaltres, en la humanitat de Jesús. Des d’ara, conèixer Déu té una via oberta, única i novedosa: Déu es manifesta en allò que Jesús té de comú amb tots nosaltres, en la humanitat que compartim. Vol dir que no l’hem de buscar, perquè no l’hi trobaríem,

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Isaías 52-7/10 “Qué hermosos son sobre los montes los pies del mensajero que anuncia la paz, que trae la buena nueva, que pregona la victoria, que dice a Sión: “¡Tu Dios es rey!” Escucha: tus vigías gritan, cantan a coro, porque ven cara a cara al Señor, que vuelve a Sión. Romper a cantar a coro, ruinas de Jerusalén, que el Señor consuela a su pueblo, rescata a Jerusalén: el Señor desnuda su santo brazo a la vista de todas las naciones, y verán los confines de la tierra la victoria de nuestro Dios”. Siento que llaman a mi puerta, me levanto y pregunto: ¿Quién es? –El mensajero–, escucho desde el otro lado, y abro, pero no hay nadie en el rellano. De nuevo llaman a mi puerta, vuelvo a levantarme y a preguntar: ¿Quién hay? –El mensajero–, me dice desde el otro lado, y abro. Sin embargo no consigo ver a nadie. Por tercera vez sucede lo mismo y en esta ocasión, más atenta, pregunto como siempre: ¿Quién es? –El mensajero–, me responde de nuevo. Y le abro entonces la puerta de mi corazón. Y

Diumenge 4 d'Advent - 20 de desembre

PRISA POR LLEGAR (Lc 1: 39-45) Tres secuencias en una entrañable unidad: la prisa, la llegada, el gozo del encuentro. Propio de Lucas remarcar la prisa en muchos acontecimientos (para escuchar a Jesús, para pedirle una curación…). Lucas no nos describe ni la fecha en que tiene lugar el encuentro, ni la dificultad del viaje en sí, ni la duración del mismo, pues nada de esto es importante. María se pone en camino, sola. De las llanuras de Galilea a las montañas de Judea, probablemente Hebrón. Aunque llega cansada del viaje, entra decidida en casa de Zacarías, saluda a Elisabet y se apresura a manifestar el objeto de su visita. Palabras y gestos, lenguaje oral y lenguaje corporal, manifestaciones de amor. La prisa por llegar es alegría por llegar; más bien, prisa por llegar y dar alegría. María no sólo quiere saludar y desear a su prima felicidad, sino sobre todo procurarle felicidad y, al mismo tiempo, hacerle partícipe de que ella también ha sido favorecida por Dios. Alegría viva, senti

Diumenge 3 d'Advent - 13 de desembre

Sofonies 3, 14-18a "Canta!...Crida de joia!... Alegra’t i exulta de tot cor!...” diu la Paraula (v.14). Quan va ser la darrera vegada que vas celebrar qualsevol cosa així, “exultant de tot cor”? El naixement del primer fill? Aquella victòria històrica del Barça? O, potser ni tan sols allò... Perquè no celebrem el Nadal, el miracle del apropament i encarnació de Déu amb el goig que un acte de tant amor es mereix? Què veia i entenia el profeta Sofonies que nosaltres ens estem perdent? “El Senyor ha retirat la sentència contra tu, ha foragitat el teu enemic. El Senyor, el Rei d’Israel, es enmig teu: ja no hauràs de témer cap mal.” (v.15) Déu ha decidit retirar tots els càrrecs contra nosaltres i declarar-nos perdonats en Jesús. Ha espantat tots els nostres enemics i Ell mateix està a prop nostre. Ja no tenim que témer cap mal! Fixa’t també que repeteix dues vegades això que ja no hem de tenir por. Si Déu és repeteix, hauria de ser molt important de veritat, no creus? Quins son e

Diumenge 2 d'Advent - 6 de desembre

Lluc 3:1-6 Estem vivint aquest temps preciós d’Advent. Avui és el segon diumenge. Advent és un temps de preparació, d’espera, perquè el Messíes anunciat ja s’acosta, el seu naixement aviat serà una realitat, i el seu ministeri i la seva obra començarà i es durà a terme, segons el que Déu Pare ha previst, durant un temps que viurà entre els homes, un temps que culminarà ams la seva mort a la creu i la seva resurrecció triomfant. Però just abans del seu neixement, només uns mesos abans, va nèixer un altre infant especial, també profetitzat des de l’antiguetat; Joan el Baptista. Del seu neixement sen’s parla en el capítol primer, versets 57 fins 80. Ell també es va manifestar a Israel, vivint de forma humil, predicant el penediment dels pecats, però amb un missatge que anunciava el qui vindria després d’ell. Fixem-nos el que ens diu l’Evangeli de Joan en el primer capítol; “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregu

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Evangeli

AVIAT SEREU ALLIBERATS Lc 21, 25-28 Advent és temps de gran compromís amb el projecte de Déu. Mirant la realitat del poble en moltes parts del món (a partir de la nostra Europa), constatem que hi ha un abisme entre el que el Senyor desitja i la situació en què es troba la majoria de la gent. El capítol 21 de Lluc és, d’alguna manera, un apocalipsi. És una forma d’escriure gens habitual per a nosaltres. En llegir un text apocalíptic, molta gent pensa que l’autor està parlant de coses del futur, de la fi del món, etc. Però, què vol dir això? El gènere literari apocalíptic no vol parlar de coses que aniran esdevenint en un futur remot o proper. És, sobretot, una manera misteriosa de parlar sobre el propi caràcter del temps present. És un llenguatge per a temps difícils (o de crisi, si ens oblidem de la història), la finalitat de la qual és animar les comunitats per a la denúncia profètica i la resistència davant tot allò que s’oposa al projecte de Déu. Dit això, percebem que Lluc (cap. 21

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Segona lectura

1 Tessalonicencs 3, 12 a 4, 2. Som a l’Advent. L’Apòstol invoca l’ajut de Déu (vv.12-13) sobre la comunitat de Tesalónica que viu en una fe ben eficient, un amor ben compromès i una esperança heroicament mantinguda (1,3), tot esperant la vinguda del Senyor (1,10). Pau sap prou bé que el creixement en l’amor (v.12) i la perseverança en la santedat són fruit de la gràcia de Déu: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu el dia que Jesús, nostre Senyor, vindrà”. Això no exclou que de part del cristià hagi d’haver-hi l’esforç responsable de correspondre a la gràcia de Déu per progressar en el bé, segons els preceptes rebuts de part del Senyor Jesús (4,1-2). Aquesta expressió final ens indica que l’ensenyament de la fe anava acompanyat de precises normes morals, tal com trobem a Rm 12ss. Així agradarem al Senyor. Jesucrist el Senyor ve a alliberar-nos. Els dies de la nostra vida són valuosos. Dies de creixement i de maduració humana i cristiana. Dies d

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Primera lectura

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16) El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat. I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. O

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Jn. 18, 33b- 37 Lliurat pels jueus en mans de Pilat, El Crist ens interpel·la directament: “Ho dius tu per tu mateix o t’ho han dit altres de mi?” La raó vol discernir amb les seves eines, i respon eludint el compromís: “Sóc jo jueu?” El Crist, no obre la boca per defensar-se dels ultratges, sinó per ensenyar: La reialesa de Déu, la qualitat reial del Crist, no es correspon a les categories d’aquest món: ni exèrcits, ni servidors que el protegeixin i el guardin. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat. La seva reialesa consisteix en néixer en la carn, fer-se com un de nosaltres excepte en el pecat, despullar-se dels atributs divins per mostrar la nostra naturalesa, la nostra humanitat, en la seva capacitat de condició divina, d’imatge i semblança divina, en la seva veritat. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat, en testimoniar el poder diví com amor sense condicions, com lliurament total de l’Amic a l’amat, fins el propi anorreament. La seva

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Joan 18, 33b-37 Dilluns passat, a la trobada del Grup de Bíblia, es va comentar aquest passatge de l’evangeli: Jesús davant de Ponç Pilat. I va ser tan profitós, que fóra meravellós que molts més vinguessin a participar-hi... Quan Jesús ja havia estat condemnat pels principals religiosos del seu poble i del seu temps, aleshores se’n van al governador perquè els signi l’ordre d’execució. Fixem-nos fins a quin punt havien perdut poder els jueus que ja no tenien la facultat de poder jutjar, ni de condemnar cap persona mereixedora del càstig de mort. El poble que abandona el Senyor sempre serà un poble feble. “Tu ets el rei dels jueus?” – li pregunta Pilat. I Jesús contesta amb una altra pregunta: “Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi?” – El governador no sabia res de Jesús, i així va ser durant tot el curt interrogatori a què el va sotmetre. Així passa amb tota la gent que ha sentit a parlar del Crist, que en té una idea vaga, superficial, però que per a ell

Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre

Mc 13, 24-32 Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins del “sermó escatològic”. Jesús surt del temple de Jerusalem i s’adreça als seus deixebles amb una sèrie d’advertiments en relació a la destrucció de la ciutat santa, que tindrà lloc a l’any 70. Aquest avís és l’inici d’una sèrie de calamitats i de tribulacions que han de passar abans que es manifesti el Regne de Déu. Marc utilitza el gènere apocalíptic, per subratllar l’actitud d’esperança que ha de mantenir el deixeble de Jesucrist. Davant el transfons d’aquests esdeveniments està la realitat de la resurrecció, que emergeix com a destí de tot creient. El punt àlgid d’aquesta manifestació apocalíptica és la figura del Fill de l’home, que és un personatge tret del capítol 7 del llibre de Daniel i que es relaciona amb la vinguda gloriosa del Senyor ressuscitat. Jesús és el Senyor, el centre de la història i el destí de tota persona. Ell ens aplegarà, a tots els cristians, de totes les confessions i ens farà viure el nostre d

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre

1ª Reyes 8 al 16 Isaías dice “El que creyere no se apresura”. Es un gran principio. Seguí esta regla en todos los múltiples detalles de nuestra vida, es sabiduría y bienestar, nunca mas necesaria al pueblo de Dios que en esta loca generación de velocidad y prisa. Podemos aplicarlo con el mayor provecho a nuestra lectura y estudio de la Palabra de Dios. No es tanto la cantidad de tiempo que pasamos con las Escrituras, como la medida en que, con oración y meditamos sobre lo que esta ante nosotros, lo que determina mayormente el grado en que el alma se beneficia de la misma. Nos perdemos mucho al pasar demasiado deprisa de un versículo al siguiente, el dejar de imaginarnos vividamente los detalles que tenemos ante nosotros, y al no esforzarnos en descubrir las lecciones prácticas que pueden sacarse de los hechos históricos. Hoy tenemos ante nosotros, un hecho histórico de esta categoría, a un personaje que es sumamente interesante y que no nos gustaría pasar de largo, pues

Tots Sants - 1 de novembre

1Jn 3, 1-3 El apóstol Juan nos invita a mirar la grandeza del amor Divino, que no ha escatimado en medios para que podamos ser hijos suyos, pero para serlo, para poder formar parte de esa gran familia celestial es necesario acercarse a El reconociendo nuestra pequeñez y a la vez su grandeza, Pablo, dirigiéndose a los atenienses les dijo: “Para que busquen a Dios” Hch 17:30 Pero Dios, habiendo pasado por alto los tiempos de esta ignorancia, ahora manda a todos los hombres en todo lugar, que se arrepientan; Hch 17:31 por cuanto ha establecido un día en el cual juzgará al mundo con justicia, por aquel varón a quien designó, dando fe a todos con haberle levantado de los muertos. No decimos que esperamos ser hijos de Dios; ya somos hijos de Dios si creemos con todo nuestro corazón, si nos arrepentimos de nuestras faltas y si atendemos a su Palabra para vivir según sus instrucciones, el verdadero hijo de Dios da pruebas de su nacimiento espiritual por ser obediente a la palabra de D

Tots Sants - 1 de novembre

Ap 7,2-4,9-4 És una festa que ens recorda a tots la crida a la santedat. (Seria un deure el llegir en aquest dia el c. V de la Constitució Dogmàtica “Lumen Gentium” 39-41: La vocació universal a la santedat dins l’Església). La primera lectura subratlla un gran missatge: la universalitat de la salvació: “Vaig veure una multitud... Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”. Aquest text es troba en un marc litúrgic en que l’autor vol fer conèixer allò que aviat s’ha d’acomplir. Es parla d’un document tancat, serà l’Anyell qui l’obrirà; dels qui han mort a causa dels poderosos del món; del silenci davant la propera acció de Déu, ara que el document ja és obert. L’àngel que tenia la marca del Déu viu detura el poder de la mort “No feu cap mal a la terra...” i reconeix els qui vénen de la gran tribulació. Símbols de salvació: “l’àngel puja de sol ixent” (és d’on prové la llum). “El segell de Déu viu” aquest segell

Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre

Mc 10,46-52 Fa uns dies vaig sentir algú que deia: “em van fer perdre la fe en Déu, vaig perdre la fe en el marxisme, i ara he perdut la fe en la persona, ja no em queda res en què creure”. Aquesta persona se sent cega, necessita una llum, algú en qui creure. Li cal un motor en la seva vida, algú a qui seguir camí enllà. Si ens fixem en les seves paraules la fe en Déu la va perdre per l'acció dels homes, potser cristians ben intencionats, la fe en el marxisme la va perdre en veure els esdeveniments històrics, la fe en la persona l'ha perdut contemplant l'egoisme humà. La seva afirmació, és més que una lamentació, és un clam: Vull creure! És la situació que ens relata Marc en l'episodi de l'evangeli que avui comentem. Tot anant cap a Jerusalem, poc abans de la Pasqua, en sortir de Jericó, a les afores de la ciutat (on vivien els leprosos, els marginats, els exclosos), a la vora del camí (fora de les rutes per on circulava la vida social), hi era Bar-Timeu, cec, deman

Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre

He 4,14-16 La carta als cristians Hebreus, alguns fragments de la qual ens són oferts en la litúrgia d’aquests diumenges, molt probablement fou adreçada a uns cristians que ja feia temps que havien abraçat la fe (vegeu 5,12 i 10,32-34) i que començaven a experimentar les temptacions i els perills típics d’una segona generació com són la negligència i la mediocritat que es poden manifestar, tant aleshores com ara, de diverses maneres: des de la indolència general (vegeu 6,12) fins més concretament a l’absència en les reunions comunitàries (vegeu 10,25). Això era greu, és clar, i l’autor de la carta pretén estimular el revifament de la fe. La carta, llarga i densa, no és fàcil d’entendre, però si ens hi esforcem una mica, hi anirem trobant un autèntic tresor: el desig intens d’entrar en comunió amb Déu, l’ensenyament profund sobre Jesucrist com a únic mitjancer, una mirada comprensiva i estimulant enfront de les dificultats de la vida cristiana. L’actualitat de l’anomenada carta als Hebr

Diumenge 28 de durant l'any - 11 d'octubre

Mc 10, 17-30 L’evangeli que llegim avui, el del jove ric que s’acosta a Jesús preguntant què ha de fer per posseir la vida eterna, és molt conegut. I crec que aquest evangeli ens el podem mirar de dues maneres. La primera és posar-nos nosaltres en el lloc d’aquell jove ric, i pensar quines coses ens fan difícil avui dir sí al camí al que Jesús ens convida. Poden ser coses materials, però també podria ser el preocupar-nos massa per coses que no ens deixen veure el que és essencial. Pot ser el estar tan habituat a una manera de veure les coses que no ens deixi l’oportunitat de sorprendre’ns, d’obrir-nos a la novetat. Pot ser també el tenir una opinió tan feta sobre una persona, que ja no ens deixi aprendre res de nou, ni descobrir el que Déu ens vol dir per mitjà d’ella. La vida eterna que aquell jove buscava, el camí del regne que Jesús ens proposa, és quelcom que anhelem i que a la vegada desconeixem. És sempre una novetat, una sorpresa, i cal estar disposats a deixar el que ens fa nos

Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre

Evangeli, Marc 10, 2-16 Aquest text no és fàcil d’acceptar pels creients d’avui dia. Mirem de situar-nos en el temps de Jesús en què el repudi era regulat per la Llei de Moisès: un matrimoni podia ser trencat si el marit descobria “alguna cosa censurable en la seva dona”(Dt. 24.10). Això permetia moltes interpretacions diferents... Si Jesús hagués pres posició a favor de una o altra d’aquestes interpretacions, s’hauria quedat en una comprensió legalista del matrimoni. Així va mirar de no caure en la trampa preparada pels fariseus i va remetre els seus interlocutors al projecte de Déu: en el fonament de la relació entre l’home i la dona, es troba l’Amor etern de Déu que la parella humana ha de significar en tots els aspectes de la seva existència. “ Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi”, paraula dura, potser... L’home i la dona són cridats a viure per l’altre... Com acollir aquesta declaració de Jesús? Com a nova llei més radical que la de Moisès? Impossible! Més que una llei e

Diumenge 26 de durant l'any - 27 de setembre

EL JORNALERO OPRIMIDO Santiago 5:1-6... En aquel tiempo evidentemente muchos de los pobres entre los judíos cristianos eran oprimidos por los ricos, que les defraudaban sus jornales que duramente habían ganado, en estos momentos difíciles que estamos viviendo, en muchas ocasiones y en muchos lugares nos encontramos en la misma situación, mundialmente sentimos la opresión del materialismo y la avaricia del hombre sin Dios (Stg.5:4). ¿Cual ha de ser la actuación del cristiano? por su puesto esperar en Cristo, la fe en Cristo y en Su venida nos llevará a soportar pacientemente los males que no podemos evitar. «Habéis... dado muerte al justo». (vv.6) Observemos lo siguiente de Los Jornaleros en Stgo 5:1-6...: I. Su jornal. «Retenido» (Stg.5:4). Observemos: Nos dice que el jornalero «Está clamando». ¡Qué frase más notable! Clama con una voz que Dios puede oír. El cristiano espera en Cristo, se apoya en Cristo, porque para el, Cristo es la respuesta II. Su paciencia (Stg.5:7; Stg.5:8; Stg.5:

Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre

Marc 9, 30-37 Sempre m’ha colpit l’expressió de tristesa i soledat que va dibuixar Leonardo da Vinci en el rostre de Jesús, a la pintura mural de l’Ultima Cena, considerada una de les més grans obres pictòriques del món. Les seves mans obertes mostren la proximitat del dolor de la creu i la disponibilitat de lliurar-se sense reserves per amor a la humanitat. Meditant breument els versets d’aquest diumenge de l’evangeli de Marc, m’han suggerit a l’instant la impressió d’aquest fresc tan famós del pintor italià. Després de la confessió de Pere, Jesús els anuncia per primer cop la seva mort i resurrecció. Aquest reconeixement es fa més explícit en l’episodi de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. Però després de la guarició d’un noi posseït, Jesús torna per segon cop a fer l’anunci: “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.” En la discussió que mantenen els deixebles sobre qui és el més important,

Diumenge 24 de durant l'any - 13 de setembre

TOTS SOM PERE Tots som Pere quan deixem que l’Esperit ens faci proclamar amb paraules i fets que el Senyor és el Salvador i Messies, fill del Déu viu i font de Vida. Tots som Pere quan moguts per les nostres bones voluntats volem bandejar de nosaltres la presència de la Creu en la nostra vida de cristians, perquè el seguiment del Mestre i el nostre discipulat no poden ésser construccions que ens fem nosaltres mateixos, a la nostra mida. I dic, bones voluntats: Pere, amb tota seguretat, mai havia sentit a la sinagoga que el Servent, Messies, fill de l’home ( amb aquesta superposició que els textos evangèlics fan d’aquests tres títols ) hagués de patir: el Targum d’Isaies havia capgirat el sofriment en glòria i majestat del Servent. Quantes vegades les nostres bones voluntats són justificació per viure un cristianisme fet a la mida de cadascú , una fe centrada en nosaltres mateixos, quan ésser cristià és justament el contrari: centrar-nos en Crist com Crist posa el centre de sí mateix

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37. “Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol, i la llengua del mut cridarà de goig.” Isaïes 35, 5 - 6a. Jesús predica a les ciutats fenícies de Tir i de Sidó, on havia tret un dimoni del cos de la filla d’una dona sirofenícia. I d’aquí se’n va cap al mar de Galilea i la regió de Decàpolis. Molta gent li porta familiars i amics: coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts... I un d’aquests casos, el d’un noi sord que amb prou feines podia parlar, és guarit per Jesús. Que en va ser de meravellós el ministeri de Jesús! Quants s’hi quedarien embadalits llegint o sentint el relat dels miracles de Jesús com si es tractés d’un conte per a infantes. Si només veiem en el Fill de Déu l’home bondadós, ple de compassió per les desgràcies físiques de la gent, anirem errats en la comprensió de la seva obra. És cert que aquells senyals i prodigis eren una prova fefaent d

Diumenge 22 de durant l'any - 30 d'agost

COMENTARIO AL SALMO 14 David, el rey que cantaba a Dios, nos ha servido de inspiración y animo a cuantos tenemos por deleite el alabar al Señor, pero este salmo también nos invita a caer en la cuenta de que el hombre sin Dios es un motor de maldades porque el corazón del hombre no genera el bien. El apóstol Pablo hace referencia a este hecho en la carta a los romanos cap 3:9-12, ya que tanto judíos como gentiles están bajo pecado y que todo el mundo queda bajo el juicio de Dios (Ro. 3:19), nos lo hace entender, en general, como una descripción de la depravación de la naturaleza humana. El pecado es la enfermedad endémica de la humanidad, y aquí se ve la malignidad de tal enfermedad, vivimos en un mundo perverso capaz de dar albergue a los más horribles males, sin pensar en el sufrimiento que genera a otros ni en que todo hombre debe dar cuenta ante Dios por sus hechos. Dice el hombre en su corazón que no hay Dios pero aunque estas personas hagan esta afirmación la realidad esta en r

Diumenge 21 de durant l'any - 23 d'agost

Jn 6, 60-69 Escotem avui la darrera part del capítol 6 de l'evangeli de Joan (Jn 6, 60-69). No és gens fàcil dir quelcom significatiu en el camp ecumènic respecte de l'Eucaristia. Sabem que és un dels darrers esculls sacramentals per parlar de la veritable i plena unitat entre totes les confessions cristianes. Tant de bo, i ben aviat, poguéssim asseure'ns tots junts al voltant de la mateixa taula, presidits pel Crist. Més enllà de les dificultats doctrinals, de ben segur que l'escolta comuna de la Paraula de Déu i la realitat quotidiana ens pot adreçar per veritables camins d'unió, si acceptem la importància i la centralitat de l'Eucaristia en la vida del cristià. L'Eucaristia és el centre de la vida cristiana, la font de la qual davalla la vida de la gràcia per als seguidors de Jesús (així es va referir el Concili Vaticà II, Sc 10). Necessitem de l'Eucaristia. La nostra vida de fe, el sentit dels nostres compromissos, les nostres lluites i espe

Diumenge 20 de durant l'any - 16 d'agost

Jn. 6, 51-58 En la nostra relació amb Déu, els homes ens ho juguem tot (el coneixement, la joia, la força, la vida). Aquesta relació ha estat perfectament definida pel mateix Crist, pels Evangelis i els escrits apostòlics, pels Sants Pares i per la Divina Litúrgia: som criatures de Déu, portats del no-res a l’existència, fets a la seva imatge i semblança (portadors de l’esperit, l’alè diví), i col·locats al mig de la creació com el llevat a la pasta, com la sal del món. La nostra existència és un convit al banquet de la seva Saviesa, a menjar el pa i el vi gratuït de la vida divina (Prov. 9, 1-6), a participar de la vida del Logos i de l’Esperit presents en la creació. L’home, però, en Adam, renuncia al convit diví i opta lliurement i voluntària per construir-se la vida, el coneixement, la joia i la força, a partir de l’experiència que li proporcionen les capacitats intel·lectuals, emocionals i sensitives de l’ànima creada. Girat cap al món, pren aquesta vida com l’única possible, i el

Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost

Jn 6, 41-51 Pagarà la pena fer una mirada als versets que precedeixen els que avui toquen en l’Evangeli de diumenge, per adonar-nos que Jesús quan parla del pa de vida es refereix a si mateix. Jesús fa servir el símil d’aquell mannà que queia del cel i va servir d’aliment al poble d’Israel durant els anys de pelegrinatge pel desert. Aquell pa va ser el sosteniment físic d’una multitud de persones durant quaranta anys; tanmateix, però, tots van morir en aquella travessia sense arribar a veure la terra promesa. “Perquè el pa de Déu és el que davalla del cel i dóna vida al món.” V. 33. Però els jueus murmuraven, perquè Jesús havia dit: “Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà mai fam...” I també murmuraven perquè no donaven a les paraules de Jesús el valor exacte, el seu significat real: “Com és que aquest vol que mengem la seva carn?”, sinó que entenien literalment que s’havien de menjar el cos físic de Jesús. En aquest error també hi han caigut molts cristians al llarg dels segle

Diumenge 18 de durant l'any - 2 d'agost

Èxode 16: 2-4;12-15 El relat que ens presenta el text de l'Èxode ens descriu la condició humana caracteritzada per la pràctica de la queixa i per l’absència d’agraïment al Senyor de la Vida. El relat ens explica com tot el poble que està en el desert murmura contra Moisés i Aaron perquè tenen fam. El mateix poble que havia sortit de l’opressió d'Egipte i que havia estat testimoni de la intervenció de Déu obrint el mar, ara aquest mateix poble murmura i es queixa de la seva situació. És més, preferirien seguir vivint en l’esclavitud de Egipte que viure en llibertat. Aquest poble que ara és lliure preferiria viure en submissió i esclavitud per un plat de menjar. Però el pitjor de l’actitud de Israel és la incapacitat d’entendre que el Senyor que els va alliberar de l’esclavitud un altra vegada actuarà a favor d’ells donant-los menjar i beure. Aquest text reflecteix molt bé la nostra condició humana, la nostra ingratitud i queixa davant Déu quan les coses ens van malament i enyore

Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol

Ef 4,1-6 Al llarg de set diumenges, del XV al XXI, la litúrgia ens proposa una lectura quasi contínua de la carta que sant Pau va escriure als cristians d’Efes, on havia residit uns dos anys llargs i hi havia format una escola de deixebles (vegeu Actes 19). És des d’aquesta gran ciutat de l’Àsia Menor que Pau escriu als cristians de Galàcia, de Corint i de Filips i també al seu col·laborador Filèmon. Ara, però, tot fa pensar que Pau és captiu a Roma, i és des de la presó que hauria redactat aquest text, potser com una circular, per a les seves estimades comunitats cristianes d’Efes i probablement d’altres ciutats. Del fragment d’avui en prenc i en glosso breument dues idees que hi són expressades, concretament en el primer verset. a) “Pres per causa del Senyor”. Efectivament, Pau és a la presó; privat, doncs, de llibertat, agafat pels homes perquè havia desobeït les lleis dels homes; no és la primera vegada que hi era, entre reixes, i és llarga la seva experiència de veure’s, si més no

Diumenge 16 de durant l'any - 19 de juliol

Mr 6, 30-34 En este pasaje introductorio al milagro de la multiplicación de los panes, Marcos nos presenta a Jesús como Maestro. Escena entrañable en la que los discípulos, que han regresado de la misión a la que fueron enviados, se reúnen en torno al maestro y le explican todo lo que han hecho y enseñado. La Buena Nueva es palabra y Acción: palabra que obra y acción que habla. Jesús se preocupa de sus discípulos; como buen maestro los conoce y sabe lo que puede esperar de ellos. No les exige lo imposible, simplemente hacer poco pero bien. Llegan cansados. Ser pescadores de hombres (Mt 4:19) es tarea de gran responsabilidad, por tanto, más pesada que la de ser pescadores de peces. La expansión del Reino de Dios es labor agotadora. Jesús sabe que el espíritu de sus discípulos está dispuesto, pero que la carne es débil (Mt 26:41; Mr 14:38). Por ello les manda apartarse a un lugar solitario, desierto –héremon dice el texto- para que sus cuerpos y almas hallen descanso (Mt 11:28-30). Con é

Diumenge 15 de durant l'any - 12 de juliol

Am 7, 12-15; Salm 84, 9-14; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13 Estem ja en període estival. Les escoles han tancat les seves portes, qui més qui menys o bé ja està de vacances, o bé està preparant-ho tot per marxar-ne. Els cotxes s'ompliran a vessar, les maletes costarà tancar-les, anirem ben carregats cercant el merescut descans. I a l'evangeli d'avui Jesús envia els seus deixebles només amb un bastó i unes sandàlies, que són símbol de la fe, que és suport per no caure ni defallir i que dóna ales per caminar i avançar lleuger. Jesús envia els seus deixebles amb el que són i tal com són, com diu el profeta Amós: El Senyor m'ha pres de darrere els ramats, i m'ha dit: “Vés a profetitzar el meu poble” . La crida de Déu, ens sorprèn allà on som, però no ens canvia la identitat, ni ens fa carregar amb res nou ni pesat, ens dóna la dignitat de Fills, i ens convida a no deixar-nos endur per tot allò que ens lastra -bens, comoditats, riqueses, afanys-, per posar la nostra confiança només

Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol

Evangeli de Marc 6, 1– 6. Jesús, després d’haver ressuscitat aquella nena de dotze anys, se’n va a Galilea amb els seus deixebles. Aquest miracle el podem llegir al cap. 5, 21-43. Amb la inserció –meravellosa– del guariment d’aquella dona que patia d’hemorràgia. Un cop arribats a la Galilea, i en el dia del repòs, el sàbat, Jesús comença a ensenyar a la sinagoga. I diu que molts se sorprenien del coneixement que tenia de l’escriptura sagrada. “D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí, entre nosaltres?” És ben evident que, com diu Jesús mateix: “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.” Que n’és de trist veure com el Senyor de la glòria és deixat de banda, tot i que ja havia donat proves fermes que era un home de Déu, almenys per als qui sabien d’ell només això. A Cafarnaüm havia expulsat un esperit maligne que habitava dins d’un home i el turmen

Dilluns, festa de Sant Pere i Sant Pau - 29 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau) Mt. 16,13-19 El text té dues parts ben definides: la confessió de Pere (vv 13-17) i l’encàrrec de les claus (vv 18-19). Després segueix el primer anunci de la passió. 1. La confessió de Pere. Jesús convida els seus deixebles a mullar-se. Fa temps que van amb ell i ja és hora que es preguntin qui és. Simó Pere, que estimava Jesús, assumeix el rol de portaveu del grup i, precisament, perquè estima Jesús, pot captar la inspiració: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere no ha entès el sentit que Jesús donava al seu messianisme, com demostra la perícopa següent (l’anunci de la passió). La seva confessió no és fruit de cap raciocini sinó del seu amor per Jesús. Precisament perquè la seva adhesió ve del cor és inspirada per Déu. De fet ja va tenir temps d’entendre-ho més endavant, i de quina manera! 2. L’encàrrec de

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau) Marc 5, 21-43 "Vine a imposar-li les mans!" li demana el cap de la sinagoga, Jaire, a Jesús (v.23). Ara, per què associava la sanitat amb la imposició de les mans de Jesús? Què hauria vist o escoltat Jaire per arribar a aquesta conclusió? Alguna vegada t'ho van demanar a tu, això d’imposar les mans per sanar? Què estem fent malament per què la nostra vida com deixebles seus sigui tan allunyada de la seva? "Però, Ell era Déu!" dius. Doncs, fixa't més endavant quan Jesús sana la dona de l'hemorràgia, i llavors demana, "Qui m'ha tocat la roba?" (v.30). Jesús està fingint, o és que realment no ho sàvia? Com pot ser que hi hagi alguna cosa que Jesús, Fill de Déu, no sabia? I tampoc es l’única vegada. Parlant del dia de la seva tornada va dir, “Però, pel que fa al dia i a l'hora, ningú n

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau) Saviesa 1, 13-15; 2, 23-24 L’autor d’aquest llibre està “amagat” al darrere de la figura del rei Salomó, que està considerat el savi per excel·lència. Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins de la primera exhortació que fa l’autor (cc.1-5). En el llibre del Gènesi, quan Déu donà per acabada la creació, s’enllesteix amb les paraules que es repeteixen al llarg de tota l’obra creadora: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.” (Gn 1, 31). I en aquest pla de Déu, doncs, la mort no ha estat en cap moment “pensat” ni “desitjat” per Ell: “Déu no ha fet la mort ni troba cap gust a destruir els qui viuen.” L’autor s’encara amb una qüestió molt semblant a la del llibre de Job: què passa amb els que es mantenen fidels a Déu al llarg de la seva vida? Com actua el Déu d’Israel que sembla mantenir-se en silenci davant de la mort d

Diumenge 12 de durant l'any - 21 de juny

¿HAS NACIDO DE NUEVO? 2ª Corintios 5:11-17 Uno de los versículos que sobresalen con fuerza, no solo en este pasaje sino de toda la Biblia, es el versículo 17 “el que está en Cristo nueva criatura es.” Esta vida no tiene apenas significado sin la declaración de “estar en Cristo” no estamos hablando solo de una creencia o una manera de entender la vida, sino un segundo nacimiento. La Biblia enseña claramente que tenemos que nacer dos veces, de hecho el primer nacimiento se produce para poder acceder al segundo, el cual es infinitamente más importante que el primero. El primero se produce cuando nacemos de nuestros padres, es decir, el nacimiento en la carne. Y el segundo es el nacimiento del espíritu, este nuevo nacimiento es el que más nos cuesta de comprender y de vivir, en cierta ocasión uno le dijo al Señor: “Te seguiré, pero deja que primero entierra a mi padre” y el Señor le contestó: “Deja que los muertos entierren a sus muertos.” Hay muchas personas que están vivas en este mundo

El Cos i la Sang de Crist - 14 de juny

Mc 14,12-16.22-26 Com un pòrtic als diumenges del temps ordinari ens trobem la festa de Corpus, que vol ser una reflexió al voltant del que celebrem en les nostres eucaristies dominicals. L’evangelista Marc ens relata l’últim sopar, amb els seus preparatius. En els seus preparatius hi ha un element que passa desapercebut, Jesús ho té tot lligat: sap a casa de qui i a quina dependència soparan. Els deixebles devien estar sorpresos, havien de seguir algú que portava una gerra d'aigua, i entrar allà on anés per preparar el sopar. Els esdeveniments següents durant el sopar, els hagueren de sorprendre encara més: la traïció de Judes, les accions i paraules del Mestre. Però el Mestre ho tenia clar, si llavors no ho entenien, ho entendrien més tard. En aquell sopar els deixava un memorial (vg Lc 22,19), no purament un record, sinó tornar a fer present allò que s’esdevindria, fer-ho present cada vegada que repetissin els gests i les paraules. Preneu, això és el meu cos Tota la seva persona

La Santíssima Trinitat - 7 de juny

Dt 4, 32-40 Va sorprendre que la reforma litúrgica del Concili Vaticà II no suprimís aquesta festa, ja que es diu que fou introduïda fa segles contra el parer de la Santa Seu. Amb tot, amb ella tenim ocasió de recordar que la Santíssima Trinitat és l’afirmació bàsica de la fe cristiana, no pas un misteri indesxifrable. El nostre Déu és Algú que ens ha cridat a entrar en la seva comunió i a participar de la seva vida i del seu amor. Aquesta festa, amb les seves lectures, posa de relleu la proximitat personal de Déu a la història dels homes. La religió i la fe del poble d’Israel es fonamenta en fets: Déu i Moisès, senyals i prodigis, fets esglaiadors i extraordinaris = treure el poble del seu opressor a l’Egipte, el pas del Mar Roig... Cal recordar-ho sempre: “Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu... no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments... perquè siguis feliç”. La fidelitat en

Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà) Juan 20.19-23 La encarnación de Jesús es la perfecta expresión del deseo de paz y amor que hay en la voluntad del Padre. “Gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad.” Luc 2:14 Cantaron los ángeles siendo admirados por la profundidad y anchura de la gracia y misericordia Divina. Habían pasado los años de ministerio en la tierra y había cumplido la misión de paz para lo que había venido, misión que le llevó a la cruz para dar salvación a los que tienen fe en El. Los discípulos estaban abatidos, hundidos en la desesperanza y sin hacer pie por causa de la desaparición del maestro. En ese momento Jesús ya resucitado se presenta a ellos para levantar a sus amados discípulos y les dijo: Paz a vosotros. La fe de ellos necesitaban una confirmación especial y al enseñarles las ci

Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Segona lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà) 1 Cor. 12, 3b-7 i 12-13 El Jesús de la història i el Senyor de l’Església i del cosmos són el mateix. Qui dóna la capacitat d’aquesta confessió és l’Esperit. “Ningú no pot dir: Jesús és el Senyor, sinó és per l’Esperit Sant”. Aquesta és la primera confessió de fe, la que ens constitueix en Església. I no és possible aquesta confessió sense la gràcia de l’Esperit Sant. No n’hi ha d’altre pilar per l’edifici cristià. Sobre ella s’ha constituït l’Església, i l’Esperit continua com a únic administrador de la gràcia, que es diversifica en els seus dons en cada persona, i per ella es constitueixen les diferents diaconies, els diferents serveis i ministeris dins l’Església. I tots els ministeris són un en el Crist, únic Pastor, únic Ministre, únic Profeta, únic Doctor... la diversitat de manifestacions d’aquest