Comentaris Bíblics Interconfessionals

Nombres 6,22-27 Fixeu-vos que aquest passatge comença amb Déu i termina amb Déu. Ell té un desig: beneir al Seu poble. Perquè ens estima. Ell pren la iniciativa, ens truca a col·laborar amb Ell i ens mana a proclamar aquesta paraula de benedicció. Moisés ho ha de dir a l'Aaron i als seus fills. Aaron i els seus fills ho han de dir a tot el poble. I, el poble de Déu, com "reialme sacerdotal i nació santa" (Èxode 19,6) ha de transmetre aquesta benedicció a la resta del món perquè es complexi la promesa feta a Abraham, "en tu seran beneïdes totes les famílies de la terra." (Gènesis 12:3) Voldries sentir més de la Seva presència amb tu, protegint-te i cuidant de tu, en aquest nou any? Voldries veure'l a Ell i al Seu camí per a tu amb més claredat i gaudir més del Seu amor i gràcia envers tu? Voldries sentir com es fixa la Seva mirada damunt teu, recordant-te que sap exactament qui ets i què t'està passant, i que t'ompli de nou de pau i confiança? Doncs,

Is 52, 7-10 ; Sl 98 (97) 1-6 ; Hb 1, 1-6 ; Jo 1, 1-18 Les lectures que la litúrgia romana ens ofereix per a l’anomenada missa “del dia” són molt eloqüents. El pròleg de Joan presenta el sentit més profund del misteri de l’encarnació, del qual Nadal és una important conseqüència. El més important no és que Jesús neixi sinó que Déu s’encarni. Cal que ens adonem de què celebrem. Celebrem l’aniversari del naixement a Betlem de Jesús de Natzaret, un personatge clau en la història de la humanitat, una festa molt arrelada en la tradició, un dia entranyablement familiar, que comporta un bon àpat i, en molts casos, un intercanvi de regals. Probablement tot una mica barrejat. Fins i tot moltes persones que es defineixen com a no creients celebren la festa i quasi tothom tendeix a sentir-se solidari, més encara, fa accions solidàries. Magnífic! Els cristians celebrem tot això però hem d’anar més a fons. No ens podem quedar, evidentment, en el consumisme desenfrenat, ni en la tendresa una mica ble

Anuncio del nacimiento de Jesus. Un milagro o un mito? (Lucas 1:26-38) Quiero comenzar resaltando la fidelidad y amor de Maria hacia su Señor, que no es otra cosa la que deja entrever con las palabras del vv 38 (He aquí la sierva del Señor; hágase conmigo conforme a tu palabra). Dios ama a toda creatura, pero se sirve de todos aquellos que le aman y le buscan en espíritu y en verdad. (deberías indagar que es en espíritu y en verdad), Esta era Maria había dedicado, consagrado su vida al Señor, por esto en un momento de su vida de su juventud recibe u obtiene el privilegio mas hermoso que pudo tener mujer alguna la de traer al mundo a Jesus el Salvador de la humanidad, cuan hermoso seria que cada uno de nosotros pudiéramos escuchar estas palabras: Maria no temas, porque has hallado gracia delante de Dios. Un milagro, por supuesto que es un milagro y no un mito, todo esto es historia y es mas la concepción única de Jesus no fue un mero milagro en si mismo, fue también el cumplimiento de l

En la segona lectura sant Pau - 1 Tes. Que és l’escrit com a tal el més antic i primer de tots els del Nou Testament- amb una senzillesa de llenguatge, que no vol dir simplicitat de raonament- fa servir tres vegades la mateixa paraula grega, que en les nostres traduccions varien poc: incessantment, sense parar, contínuament, en tota ocasió... es l’ actitud, per tant arrelada a la profunditat de cada persona i que expressa una font de la que no paren de rajar gratituds al Pare per Crist i en Crist : . 1:2, 2:13 i 5:17 ( el del fragment d’avui ). Pau, identifica pregària amb gratitud al Pare i per la seva pròpia dinàmica, la pregària no pot ésser un acte puntual embolcallat amb l’oblit de Déu que és presència amorosa constant i total [1] . Encara que la condició humana és feta de fragments i intervals, parèntesis i buidors que , tristament es fan presents i sovint angoixants , quan tenim la sensibilitat interior tocada per l’Esperit, (” l’aire que respirem és Crist “ , st. Antoni abat d

Mc 1, 1-8; 2Pe 3, 8-14, Is 40, 1-5 i 9-11. El que en Església anomenem escatologia ve a ser com una dimensió nova de tota vida: la presència dels temps futurs, dels temps més enllà del temps, en el present d’ara mateix. L’Església no és solament en camí vers al Regne, sinó que ja és en glòria i poder a la dreta del Pare. La percepció de les realitats del futur “ja visibles” i “encara no realitzades” fan nèixer un sentiment de “nostàlgia ecatològica”: El Regne de Déu és quelcom que arriba, i per això la veu d’Isaîes i del Precursor convoquen a la conversió, però també és quelcom que és dins nostre (Lc 17, 21), i és també el que vindrà en plenitud i en glòria, la visió mateixa de la Gràcia Increada, la participació en la vida divina. Tot instant és la darrera hora. Isaïes predicà la vinguda en la carn del Déu Vivent, la consolació aportada per l’Ungit de Déu, el Mesies, que ve en la carn. Sant Joan Baptista és la darrera baula d’una cadena mai ha deixat de saber que el Regne del Cel és a

Marc 13, 33 – 37 “Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” Aquestes paraules les va dir Jesús després d’haver parlat dels senyals que tindran lloc amb motiu de la fi dels temps. En aquell temps els creients patiran una gran persecució, tots els qui són de la fe de Crist. El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens mostra una imatge espantosa de com seran els dies de la persecució de l’Església (no parlem d’institucions), és a dir, el cos format per tots els creients que han confiat en Jesús la seva salvació, els qui s’han penedit dels seus pecats i han estat netejats amb la sang de l’anyell de Déu, els qui en aquells dies quedin sobre la Terra. Ho tindran molt malament, i per això el Senyor ens avisa i recomana que estiguem vigilants als esdeveniments que ell va deixar anunciats en els dies de la seva vida humana, perquè ningú no sap el dia ni l’hora en què “serà el començament dels dolors de part.” Mc 13, 8. Els qui vivim actualment, potser, no arribarem a veure ni

Tot i que, avui dia, la monarquia no forma part de tots els ambients polítics, tots tenim una certa imatge d’allò que hauria de ser un rei: poderós i fort, just i savi, magnànim, ric i misericordiós i, per damunt de tot, bell. Sí, avui, la litúrgia aclama Crist com al nostre Rei, com al Rei de l’univers, un Rei formós. El salmista ho expressa quan diu: ” Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (45,3). Allí el salmista no subratlla només la seva bellesa exterior, la gràcia que els seus llavis exhalen, sinó que es refereix a la bellesa interior de les Paraules del Crist i a l’esplendor del seu missatge, de tal manera que, en aquesta bellesa hi descobrim la bellesa de la veritat, la bellesa del mateix Déu, una bellesa trasbalsadora que provoca en nosaltres un gran desig d’amor cercant la unió amb l’Amat. Les lectures d’avui ens presenten la reialesa del Crist com a Jutge de la Humanitat. Ens fan girar la mirada vers un Crist salvador. Ell establirà dins dels nos

Mt 25, 14-30 En la nostra reflexió sobre aquesta paràbola és important que ens centrem en l'actuació del tercer servent, doncs ocupa la major atenció i espai en la paràbola. La seva conducta és diferent a la dels altres servents no se li ocorre una altra cosa que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-ho segur. Quan el senyor arriba, ho condemna com a servent «negligent i mandrós» perquè no ha entès gens. És evident que aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor, no estima al seu senyor, li té por. Moltes vegades nosaltres actuem com aquest servent, i dediquem els nostres esforços a “conservar”, a mantenir allò en el que creiem. I és cert que hem de viure amb l'herència espiritual que hem rebut; però, alhora, també l'Evangeli ens interpel·la a viure les exigències de Crist. Hem de, amb l'ajuda del Pare, arriscar-nos a construir una Església més fidel a Jesús. Una Església de ger

Mt 25, 1-13 “L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l” Amb aquesta exclamació, l'evangelista Mateu ens convida a posar-nos en marxa. L'espòs, l'Estimat, aquell que omple la nostra vida, que li dóna sentit, que ens fa sentir i saber-nos estimats, ve a buscar-nos, vol que entrem per sempre més en la seva festa. Aquest és el sentit de la mort pel cristià: anar a trobar-se amb el seu Estimat. Només una condició: dur la torxa encesa, il·luminar el camí. Hem estat cridats a ser llum del món (Mt 5, 14), perquè la llum de la nostra fe il·lumini la foscor, perquè veient les nostres accions els no cristians es preguntin perquè ho fem, què hi ha de diferent en aquest o aquesta que actua diferent. Ser llum, llum per nosaltres i llum per als altres, aquest és el projecte del cristià. Per ser-ho cal encendre l'oli de l'amor amb la flama de la fe, perquè la nostra torxa brilli i il·lumini. Ell, l'espòs, només espera això de nosaltres: que l'estimem i que estimem. Cinc noi

1Te 2,7b-9,13 Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del t

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida? A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central. El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu ( Mt. 22, 21) Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials! Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor ! Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers. Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota

Mateo 22.1-14 Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro. Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren. Esto podemos verlo también en

Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43 El tema central d’aquest diumenge és el de DONAR FRUIT. La 1ª lectura d’Isaïes parla de la vinya “del meu estimat” i l’Evangeli parla de la paràbola dels mals vinyaters. En la Bíblia el tema de la “Vinya” sovint hi és tractat de manera lamentativa. Avui al text d’Isaïes la paraula surt 4 vegades la paraula “esperava... però...”. Parlar de Cep o de Vinya és parlar de la vocació històrica del Poble d’Israel. El seu cim literari és l’apassionat “Càntic d’amor a la Vinya”. L’evangeli de Joan contemplarà el mateix Pare treballant com el Vinyater. La paràbola d’avui parla d’un propietari que confià la seva vinya a uns vinyaters perquè la cultivessin. Aquests no foren fidels i els fou presa i donada a uns altres que la fessin fructificar. Jesús diu que l’amo hi envià finalment el propi fill a buscar-ne els fruits. Jesús tenia consciència que ell era l’Enviat. L’Amo de la vinya vol fruir costi el que costi dels fruits exposant fins i tot el seu Fill. Jesús, a

Filipenses 2: 1 al 11 La carta de Pablo a los Filipenses es una carta muy necesaria en estos días. Pues cuantas veces no hemos preguntado ¿Como se puede vivir una vida con gozo y alegría en este tiempo? ¿Como poder nadar por encima de las circunstancias en esta generación? ¿Como no sucumbir ante el gigante de la desesperación por causa de los problemas familiares, la falta de trabajo, la economía turbulenta, y un largo etc.? Pues bien El Apóstol Pablo nos lo enseña en esta epístola, se puede en medio de cualquier circunstancias vivir con el gozo en el corazón, ahora bien esta claro que ese gozo esta basado en Cristo y solo en él. La carta de Pablo es cristocentrica, y gira alrededor de su bendita persona, y su obra. Muchos os preguntareis bueno Pablo vivía con gozo por que era un santo y los demás no, a él le acompañaban milagros y todo era extraordinario. Bien deciros que cuando Pablo escribió esta carta estaba encarcelado en Roma y tenia por compañeros de cadenas a unos rudos y mal h

Is 55,6-9 s 144,2-3.8-9.17-18 Fil 1,20c-24.27a Mt 20,1-16 La conversió del cor que Jesús demana consisteix sobretot en el fet d’anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions duent “una vida digna de l'Evangeli del Crist", com Sant Pau demana als de Filips. Per poder dur una vida digna de l'evangeli del Crist cal l'esforç de la conversió. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: "Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop". Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús. Ja acceptem que Déu té un punt de vista diferent del nostre però ens costa d’afinar quan ens volem posar de la banda de Déu. Tot el crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, és l’expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans. "Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus". Resulta que “són camins

Captaires d’amor i perdó. (Comentari a Mt 18, 21-35) El fragment evangèlic que ens ocupa omple pràcticament la segona meitat del quart dels principals discursos en que Mateu sistematitza les paraules de Jesús entremig dels relats dels esdeveniments de la seva vida i de les seves accions. Es tracta del sermó que al llarg de tot el capítol divuit mostra com ha de ser l’organització de la vida comunitària dels que volen viure com a “fills del Regne”. Jesús comença responent a la pregunta sobre qui és el més gran convidant-nos a canviar i cercar la humilitat i petitesa dels nens (1-5), a evitar tot tipus d’escàndol o incitació a fer el mal (6-9), a tenir la preocupació del Pare per la pèrdua de la ovella esgarriada més petita (10-14), a posar en pràctica d’una manera progressiva i prudent la correcció fraterna (15-18) i a demanar en pregària amb la plena confiança que el Pare ens escolta (19-20). I a la pregunta aritmètica de Pere sobre la mesura del perdó “fins a set vegades?” contesta no

Mateu 18, 15-20 Jesús ens va ensenyar que els dos manaments més importants de tota la Paraula de Déu son el d’estimar a Déu amb tot el cor, l'anima i les forces i el d’estimar als altres com a nosaltres mateixos (Lluc 10,27). Ara, la lectura de avui senyala, per una banda, l’obstacle més gran a la hora d’obeir aquests manaments (el pecat), i per altra banda, una visió del gran potencial que s'allibera quan realment aconseguim viure així. El pecat trenca les nostres relacions, amb Déu i amb el nostre germà. Per això, és una cosa molt seriosa, i s'ha de tractar. S'ha de tractar, però amb amabilitat i paciència, sense avergonyir innecessàriament i donant àmplies oportunitats de penediment i restauració. Perquè units en el amor per Déu i els uns pels altres, tenim un poder i una autoritat molt més enllà d’allò que ens podem imaginar. (Efesis 3:20) Juntament amb el cel lligarem les tenebres i alliberarem la gracia i la benedicció de Déu. Coneixerem una confiança amb el

Pere és una figura senyera en l'Església i un gran testimoni de fe; ara bé, ens podem deixar portar per una visió idealitzada que ens faci oblidar que ell també fou un home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que és capaç de fer una excel·lent confessió de fe en Jesús com a Messias i rep per això un gran elogi per part del Salvador, s'emporta també una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre. Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills del Regne de Déu hem caigut en la temptació de pensar sego

Avui dia, la persona vol trobar o retrobar la seva identitat, és a dir descobrir qui és per ell mateix o pels altres. A tots ens interessa força que pensen els altres de nosaltres. També, un dia, a Jesús li va interessar saber que es deia d’ell i ho va demanar als seus apòstols. És clar les respostes foren molt variades.... Però, per a Jesús era important sentir qui era Ell pels seus deixebles. Aleshores, Pere, sempre impetuós respongué “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!” Llavors Jesús digué :” Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs. Això no t’ho ha revelat els homes sinó el meu Pare del cel. I jo et dic: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”.Tal com ho expressa el P. Bayò, escolapi en els seus comentaris de les lectures litúrgiques, “poc es devia esperar el bo de Pere que la resposta a una pregunta en aparença tan senzilla , fos tan contundent, no gens menys que l’anunci de l’Església”. Pere és la roca sobre la qual Jesús volgué construir la seva Església

Dona quina fe que tens! El desig salvífic de Déu és promesa i pronóstic final per a tota la humanitat, tant pels qui el coneixen com pels qui no. Déu ha proposat d'oferir la salvació, no d'imposar-la. Es pren el seu temps (si podem parlar del temps en referència a Déu), de manera que els homes el reconeguin lliurement, perquè de res serviria una salvació forçada, ni tindria cap sentit una Església, sacrament universal de salvació, sense homes que fossin realment lliures. El goig i la lluita, en el nostre present, de reconèixer la salvació és tasca personal i comunitària de discerniment, de pregària i d'espera confiada. Volent Déu, com vol, la salvació de tota la humanitat, que és comunió amb Ell i unió fraterna entre tots els germans, cal obrir ben bé el nostre cor i la nostra humanitat a moltes cultures, a moltes situacions humanes, a molts racons que son especialment triats per Déu, i no tant per nosaltres. Les situacions d'injustícia, de precarietat, d'i

Mateu 15, 21 - 28 La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició. Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els c

Mt 14, 22-33 Llegint els versets de l’evangeli de Mateu d’aquest diumenge, ens fan meditar sobre la lliçó que Jesús dóna als seus deixebles, sobretot a Pere. Els evangelis ens transmeten una visió prou completa de l’apòstol. Podríem dir d’ell que és un home impulsiu, passional, decidit. La seva estimació per Jesús és sincera, però, quan la seva fe es posada a prova podem concloure que encara no és prou madura. Després de l’episodi de la primera multiplicació dels pans, “Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca...” L’evangelista Joan ens explica el motiu d’aquest anar-se’n, quasi bé a corre cuita: després d’aquest prodigi, “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” (Jn 6, 15). Mentre els deixebles se’n van amb la barca, Jesús, es queda tot sol, menjant el seu aliment més preuat, que és fer la voluntat del seu Pare. En el silenci de la pregària, Jesús, el nou Moisès, es lliura a la Llei de l’Amor, en unes nov

Mt 14, 13-21; Rom 8, 35, 37-39, Is 55, 1-3. L’ensenyament del Crist i el dels seus sants Apòstols, l’ensenyament doncs de la seva Santa Església és la veritat de la nostra naturalesa, la revelacio del nostre misteri com a criatures portades a l’existència per Déu, i el misteri de Déu que es revela a si mateix en la Persona del seu Fill, vertader Déu i vertader home; del misteri en definitiva del sentit de la vida humana, de tot home i de la humanitat, de la seva capacitat de participar de la vida divina, de divinitzar-se, d’incorporar-se a la vida divina a través del Déu-home, fent-se un per la incorporació a la naturalesa humana del Crist, expressada en donar gràcies i beneir Déu en resposta a la benedicció divina que és la creació del món. A l’Evangeli de sant Mateu escoltem el misteri de l’Eucaristia (paraula derivada del verb grec que vol dir “donar gràcies”), del pa substancial, l’aliment necessari, l’aliment que sacia sense minvar, el pa que és repartit i no dividit, que és donat

Parábolas del Maestro: El tesoro escondido, la perla y el misterioso mensaje de Jesús. Aunque lo parezca, no es ficción. El título nada tiene que ver con una producción de Hollywood. Es pura realidad. Son las preciosas parábolas, historias que el Maestro nos dejó para que comprendamos el significado de su plan para nosotros hoy: … además, el reino de los cielos es semejante a un tesoro escondido en un campo, el cual un hombre halla, y lo esconde de nuevo; y gozoso por ello va y vende todo lo que tiene, y compra aquel campo. También el reino de los cielos es semejante a un mercader que busca buenas perlas, que habiendo hallado una perla preciosa, fue y vendió todo lo que tenía, y la compró. Evangelio s.San Mateo 13, 44-46 Nuestro Señor Jesucristo nos ha explicado lo que significa el reino de los cielos de una manera clara y sencilla. Hasta un niño puede entender que hay un tesoro muy valioso, capaz de hacer que una persona tome decisiones radicales para conseguirlo. Este era el evangeli

El deler de l’Esperit Les Escriptures sagrades donen sovint testimoni a favor de Déu, fent notar la distància abismal que hi ha entre la seva manera de ser i de fer i la nostra. Aquesta consideració ens resulta medicinal: cura les nostres vanes pretensions i ens ensenya a adorar l’únic Sant, i a esperar-ho tot de la seva mà. Tant el fragment del llibre de la Saviesa com el Salm que meditem avui ho afirmen de manera ben clara. I resulta prodigiós que Déu, que està tan pel damunt de tota la realitat, no consideri que hagi de fer cap mena d’ostentació de la seva força, tal com ens agrada fer als humans, precisament perquè som febles. En Déu tot és generositat, amplitud de mires, compassiu, benignitat, lentitud a castigar, fidelitat en l’amor... El zel indiscret dels mossos de l’evangeli, delerosos d’arrencar la mala herba com més aviat millor, posa en evidència la seva fragilitat i la seva por. Com més fràgils i carregats de pors, més perillosos ens tornem. Diuen que Robespierre, que en s

Mateu 13, 1 – 23. Vet aquí una de les paràboles de Jesús que més polèmica ha causat en el món cristià, del perquè el mateix gra no dóna el mateix fruit si cau o és sembrat en un indret o en un altre. La llavor del sembrador és la Paraula de Déu, i fa efecte allà on ell la posa. Tot i això pot fer un efecte totalment negatiu si aquesta Paraula, poderosa i eficaç, és menyspreada i exhibida com un ninot de fira per part d’aquells qui en treuen benefici. Mireu què diu Sant Pau d’aquestes persones: “Perquè no som com molts que campen utilitzant la Paraula de Déu, sinó que amb sinceritat, de part de Déu i davant de Déu, parlem en Crist.” 2a. Corintis 2, 17. Però, vegem quins models de persones ens mostra Jesús: (Caldria llegir els v. del 18 al 23 una altra vegada). 1. Aquelles persones que són terreny d’arran del camí. La llavor que els toca no arribarà a produir espigues. Tenen molts depredadors (les aus) constantment al damunt. I, ens preguntem, per què el sembrador no sembra amb eficàcia,

Mt.11, 25-30 Aquest fragment té el seu paral·lel amb Lc.10, 21-22 amb petites variants, degudes als interessos redaccionals de Lc que evidentment són diferents dels de Mt. Els vv- 28-30 són propis de Mt. i són els que donen la característica pròpia de l’àmbit judeocristià de Mt . És convenient relacionar aquest verset amb Mt. 5 principalment la primera benaurança : feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el Regne dels Cels “ pobres en l’esperit: el poble de la terra pels fariseus, els qui no compleixen els preceptes de la Torah ( escrita i oral) i així no s’enriqueixen espiritualment davant de Déu , com els nens, abans de la bar-miztvah: en el judici de Déu només podran confiar en la misericòrdia de l’Etern, no en els seus mèrits. Aquests són en paraules del Senyor els qui són i seran “benaurats “ ( feliços ). No es troba ací una incipient afirmació de la relació Llei i Gràcia de la soteriologia paulina ? Hi ha una identificació a Mt. 11 entres els petits ( infants en edat o n

Jn 6, 51-58 En aquest text Joan ens diu que alimentar-nos de Jesús, prendre el pa i el vi, és tornar al més genuí, el més simple i més autèntic del seu Evangeli. Significa ser conscients que hem de viure com Jesús, és a dir, despertar la nostra consciència de deixebles i seguidors per fer-ne el centre de la nostra vida. El menjar i el beure són símbols increïblement profunds del que hem de fer amb la persona de Jesús. La seva Vida ha de passar a ser la nostra pròpia vida. El pa i el vi representen tota la realitat: la vida dels qui participen en la celebració, les seves inquietuds, alegries, tristeses i preocupacions, però també la vida de tota l'Església i tota la humanitat. Participar en l'Eucaristia implica creure que enmig del dolor i la foscor hi ha possibilitat real d'esperança i salvació. Que el Senyor de la Vida ens ajudi a viure i compartir el missatge d'esperança i consol. German López Cortacans

RECIBIENDO SU AMOR( jn.3:16): Pocos pasajes expresan en tan pocas palabras el mensaje de Dios hacia la humanidad como este, se ha dicho de él que es: El evangelio de Dios condensado; muchas son las enseñanzas que podemos sacar, pero sacaremos dos de ellas. Leemos: Porque de tal manera amó Dios...., hay un sin fin de razones por las que nosotros hacemos las cosas, porque nos gustan, porque queremos, porque nos realizamos, porque nos conviene, porque tenemos un beneficio, porque nos lo piden etc, etc. Pero vemos que Dios se mueve solo por amor, y esta debería ser la única razón por la que nosotros deberíamos hacer las cosas, por amor; cuando tu vayas ha hacer cualquier cosa, analiza lo que te mueve a hacerla, si es por amor, no lo dudes, hazlo; San Agustín decía: Ama y haz lo que quieras. la segunda leemos: Dio a su Hijo Unigénito....; vemos que cuando Dios da, da lo mejor que tiene, muchas son sin duda las cosas que Dios podía dar en rescate por la humanidad, una humanidad perdida que n

1 Cor 12, 3-7.12-13 La Pentecosta inicià un temps nou en l’Església: l’Esperit li mostrà la unitat en la diversitat en que ella hauria de viure amb una gran comunió. “El cos humà és un, encara que tingui molts membres... tots formen un sol cos”. El cos, en el pensament semític, equival a persona, i aquesta no és la suma dels diferents membres sinó el seu principi unificador. Així també Crist, en la seva persona, és el nostre centre unificador que ens fa un de sol amb Ell. Els dons que cadascun rebem són predominantment pels “altres”. “Són en bé de tots” ja que Déu es vol valdre de cadascun de nosaltres. Entre els dons de l’Esperit n’hi ha un d’important que és el de la MISSIÓ. Jesús ens investeix amb el seu mateix Esperit per a la Missió: som enviats a tot el món! i, recordem que l’Esperit és el Protector, l’Ajudador i el Guia. La Comunitat-Església ha de ser com la imatge visible de la comunió Trinitària de Déu. Diversitat i unitat. La unitat no exclou la diversitat, al contrari, la n

Ac 1, 1-11 - Mt 28, 16-20 “Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel?” (Ac 1, 11a). Amb aquestes paraules els dos àngels fan tornar els Onze del seu èxtasi. El mestre havia pujat al cel, però ells romanien allí, encara no havien entès gaire cosa, ja que no feia gaire estona li preguntaven per quan establiria el seu regne. Amb aquesta desorientació començava el temps de l'Església. El mestre no hi era físicament entre ells, i calia començar a caminar per a complir la missió que els havia encomanat: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (Mt 28, 19a). Era el temps d'organitzar la comunitat, d'esperar la vinguda de l'Esperit promès, l'Esperit del qual “rebreu una força que us farà testimonis meus ... fins als límits més llunyans de la terra”. Avui les nostres comunitats també són cridades: “per què us esteu mirant el cel?”. No hem d'esperar la solució als problemes i reptes des de dalt, ni ens hem de quedar tancats en el passat o en la sag

1Pe 3,15-18 Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi. Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la im

En llegir els textos d’aquest diumenge V de Pasqua, em sento una mica “com a casa”. Ja hi veig els nostres immigrants fent cua a les esglésies en busca d’una ajuda. El text ens diu que” la seva Església anava creixent”, i nosaltres ens queixem del contrari. Però sí que va creixent en “instar-nos en els àmbits de Càritas, de voluntariat social i del compromís social, cultural i polític” tot veient-hi la presència evangèlica de Jesús”. (Concili Tarraconense 78 c. i 79 b.). La labor dels laics hi és preciosa .Ens sabem adonar de la importància de saber llegir els signes dels temps per a seguir el seu camí, tal com ho van fer els deixebles en nomenar persones per a ajudar-los quan estaven sobrecarregats de feina. A l’Evangeli em retrobo en una sessió de catequesi molt familiar. -quina sort de poder ser format per tal catequista!- Jesús exhorta els seus deixebles a confiar en Ell i en Déu. Tomàs i Felip s’atreveixen a fer preguntes ingènues, però a través d’elles es nota que li tenen més co

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Juan cap. 10:1-10 Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Hoy en día todavía hay muchos quienes no entienden lo que El Buen Pastor quería decir y les dice hoy también. Hoy hay muchas voces que nos hablan y lo hacen con una muy buena retórica y atractiva a los oídos humanos, muchos son los engañados con estas palabrerías, que parecen ciertas. Extraviados y sin rumbo están los que escuchan y se dejan engañar. En aquel tiempo estaban los Fariseo y Escribas, personas muy instruidas en la ley, quienes profesaban ser los únicos oficiales y guías del pueblo por esto usaban su autoridad sobre el pueblo. Aquí en este pasaje Jesús se refiere a ellos, desde luego, el que entra por la puerta es el buen Pastor y los que no son falsos pastores y a fariseos y escribas se estaba refiriendo, y como nos refiere Mateo capitulo 23 Dios no autoriza sus conductas ni sus tradiciones humana. El buen Pastor por la puerta entra (La Puerta que es Cr

Comentari ecumènic a Fets 2, 14. 22b – 33; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35 “Nosaltres esperàvem que ell seria el que hauria alliberat Israel, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Aquells deixebles feien camí cap a Emaús tristos, desencisats, incrèduls.... En quin messies de pa-sucat-amb-oli havien cregut! Semblava el messies esperat, però res de res, son de la llarga. Tota aquella història no casava amb les seves esperances imperialistes. Tenien una perspectiva molt mundana del messies i, per extensió, de Déu mateix. De fet se’ls podia fer el mateix retret que Jesús fa a Pere “Fuig d’aquí Satanàs, perquè no veus les coses com com Déu, sinó com els homes” (Mc 8,33). Els deixebles, àdhuc els més amics de Jesús (Pere, Jaume i Joan) es movien per la lògica del poder, també els d’Emaús. En canvi Jesús es movia per la lògica dels servei. I vet-aquí que Jesús es posa a caminar amb ells, com també camina al costat nostre. "Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el

Evangeli de Joan 20, 19 – 31. La resurrecció del Senyor. Quin esdeveniment tan inesperat! Que ni els seus deixebles, per part dels homes, i tampoc les dones, creien allò que era tan evident als seus ulls: el sepulcre buit. I això és així perquè el pecat de la incredulitat està molt arrelat en el gènere humà, i del qual no se n’escapa la gent religiosa cristiana; i arriba a afectar, fins i tot, aquells que més a prop han estat de Jesús, els qui més vegades han sentit de la seva boca la paraula profètica parlant de la seva mort i resurrecció. Se’ns fa difícil, a nosaltres, de creure el perquè ells no creien? Ni Maria Magdalena, que topa amb ell i no el reconeix! I què n’hem de dir dels dos deixebles d’Emmaús, que no s’adonen que és ell fins que parteix el pa? I ara, Tomàs, pobret Tomàs...! La incredulitat de Tomàs, aquell que ja ha esdevingut un referent en el parlar de la gent dita cristiana, és tot un personatge. Tots li han explicat la seva respectiva experiència. Ell, però, es manté

Celebrem la gran festa dels cristians, de totes les persones i comunitats que confessem que la nostra vida prové de la resurrecció del Senyor. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, el dia de la seva glòria, que som nosaltres, el seu cos. Des dels primers fins a nosaltres, una llarga cadena de testimonis que hem menjat i hem begut amb ell després de la seva resurrecció. D’ell ens ve el perdó, una vida renovada, des del baptisme, i la capacitat d’anunciar-lo amb el nostre testimoniatge. Com els primers deixebles, hem corregut cap a la tomba de Jesús, i hem comprovat que ell no s’està en el lloc dels morts, sinó que viu, com ho havia anunciat. Hem vist un buit i hem cregut en una presència gloriosa que ho omple tot, començant per les nostres vides que, des d’ara, són noves, com un pa sense el vell llevat, lliures de qualsevol dolenteria. Buscarem, doncs, allò que ve de dalt, nascuts com som de l’Esperit que Déu ens dóna. Tot allò que érem abans, allò que ens interessava, perd valor, i

El sopar del Senyor, preludi de la Passió. (Comentari a Mt 26, 14-30) Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients. Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13). El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Jude

Filipencs 2, 5-11 Quin exemple tenim en Jesús! Pel seu amor per a nosaltres va deixar enrere la seva glòria, els seus poders i tots els seus drets. I, nosaltres hem de seguir el seu exemple! Quins drets i privilegis vas deixar tu? Quins hauries de deixar per estimar de veritat? Un dels meus mentors diu que, a qualsevol relació, l'amor es torna contrari al poder: el que té més poder tindrà menys amor, y el que més estima també es fa més vulnerable. I tu? Ets més poderós, o més amant? Jesús es va fer vulnerable fins i tot a la mort de creu. Déu Pare es fa vulnerable rebent el rebuig i passotisme d’homes i dones tots els dies. I nosaltres? Ens hem fet vulnerables? A l' incomprensió? Al mal agraïment? Fins i tot al maltractament? O, ens hem construït fortaleses de seguritat i protecció tan altes que hem perdut la nostra facultat d'estimar gairebé per complet? Quan Jesús es queda aixecat per damunt de tot ésser vivent per la seva humilitat, sacrifici i fidelitat, rebrem també no

Is 50,4-7 "El Senyor, Déu sobirà, m'ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l'escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere. He parat l'esquena als qui m'assotaven, i les galtes als qui m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit." No hi ha res més suggeridor a l'Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El text que se'ns presenta forma part del tercer poema o cant; a través d'ell, el profeta anuncia quina ha de ser la missió del Messias esperat: donar vida assumint el sofrimen

Jn 11, 1-45 “ Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà.” Marta, si bé no pretén amb aquesta frase, de manera expressa, donar la culpa a Jesús de la mort del seu germà, sí que el que és cert, és que Jesús no es dóna cap pressa per anar a veure a Llatzer. Es troba “a l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.” Quan s’assabenta de la malaltia de Llatzer, no se’n va corrents a trobar-lo, sinó que “es va quedar encara dos dies al lloc on era.” Si estava malalt, és que encara no estava mort, però Jesús, quan finalment arriba, és davant la llosa del seu amic, que quan demana que s’obri, Marta li adverteix: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.” La mort de Llatzer és, doncs, una realitat. Ningú dels presents en té cap dubte. La lentitud en la reacció de Jesús, té, però, una finalitat: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat.” Aquest tornar a Judea per Llatz