Comentaris Bíblics Interconfessionals

Lc 1, 39-45 Trobo en l’Evangeli d’aquest 4t diumenge d’Advent algunes idees prou significatives. Primer de tot veig un cant a la dona i a la maternitat. Quatre protagonistes (bé, després afegiré algun més) dues dones i els seus fills encara no nascuts. Dues dones plenes de l’Esperit Sant (cinquè protagonista) que s’abandonen a la voluntat de Déu pare (sisè protagonista). Elisabet estèril, Maria verge i les dues porten dins seu una vida (obra de Déu) per què les dues han dit si al voler de Déu. Es dóna entre Maria i Elisabet un diàleg curt però intens. Elisabet reconeix en Maria a la Mare del seu Senyor i des de la seva experiència de veure les promeses de Déu acomplertes dóna a Maria la certesa que la promesa que Déu l’ha fet a ella també s’acomplirà. Trobo, també, en aquest fragment de l’Evangeli un cant al servei. Maria ens dóna a tots un bon exemple de sol·licitud en el servei als necessitats. No es queda a casa ufana pel fet d’haver estat escollida per Déu per a ser la

Lluc 3, 10 – 18 Hem comentat alguna vegada que el primer i més important missatge de Joan –i, per descomptat, també de Jesús– va ser: “Penediu-vos i creieu en l’evangeli.” Aquesta és la pedra de toc que mostrarà si una predicació qualsevol està inspirada en l’Esperit Sant o si es tracta de paraules, i només paraules, que no vénen de l’Esperit. Joan el Baptista no tenia altre missatge que el que venia de dalt. En el comentari de l’evangeli de diumenge passat, sobre l’evangeli de Lluc, 3, 1-6, hem llegit que Joan “recorregué tota la comarca predicant el baptisme de conversió per al perdó dels pecats.” Ja veieu, doncs, si n’era d’important la missió encomanada a Joan. De resultes del seu ministeri la gent li preguntava: “Doncs, què hem de fer?” Les paraules de Joan havien mossegat les seves consciències, ja que eren molt indulgents amb si mateixos, igual com molts milions de “creients” avui en dia. I el Baptista, que no tenia cap mena de delicadesa a l’hora d’acusar, els tractava

Lluc 3, 1-6 "Joan anà...predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats." (v. 3 Joan Baptista tenia un missatge molt senzill: per rebre el perdó dels pecats cal una 'conversió'. La paraula original 'metanoia' vol dir 'canviar de pensament i donar-se la volta amb les accions'. Això és molt més que rebre el bateig d'aigua. És molt més que fer pregaries boniques. És voler agradar a Déu amb tots els aspectes de la vida. I ho fem? En quines àrees necessitem encara d'aquesta 'metanoia'? Esperit Sant reconeixem que seguim fent coses i pensant de maneres que no li agraden al nostre Pare Celestial. Converteix-nos avui i ajuda'ns a ser més com el nostre Senyor Jesús. Amén. Per l'altre banda, inclòs aquells que més s'esforcen per fer sempre el que Déu vulgui, tard o d'hora acaben pensant i actuant amb egoisme igualment. 'No hi ha cap just, ni un de sol,' diu en Romans 3,10. I per tant, no hi ha n

ALCEU EL CAP BEN ALT Lc 21, 25 - 28 - 34, 36 A l’Evangeli que avui en aquest primer diumenge d’Advent sens presenta, Jesús ens diu: Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats, estigueu atents. Aquestes paraules ens volen ajudar a preparar-nos per les grans festes del Nadal. Mirant el nostre món, les dificultats de les nostres famílies, la crisi, la violència de gènere, un podria pensar que la fi del món és al costat nostre, que no hi ha res a fer, fins i tot la mort d’un familiar proper, la malaltia d’un ésser estimat, tot ens pot portar al pessimisme. Per això la litúrgia d’aquest primer diumenge d’Advent ens crida a mirar amunt, a descobrir aquest camí de la fe i de la confiança vers un Déu present i solidari en la nostra situació de cada dia. La lectura que sens proposa de Jeremíes, ens presenta la gran promesa de Déu: «Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la Casa d’Israel.» Avui, a nosaltres sens torna a

Joan 18, 33b-37 Ens trobem en el darrer diumenge de l’any litúrgic, segons el calendari catòlic. A partir del proper diumenge, encetarem un nou any, el cicle C, on anirem seguint   l’evangeli de Lluc. Al mateix temps, s’obrirà també, amb aquest nou any, el temps litúrgic d’Advent. Els tres cicles, dels tres anys, la litúrgia bíblica acaba remarcant la figura central de la nostra fe: Jesucrist, Rei de la Creació. Quan ordinàriament, parlem de reis, la nostra mentalitat sempre ho relaciona amb el poder i la ostentació d’aquesta disposició. L’evangelista Joan subratlla amb molta claredat, quan es tracta de Jesús, la inversió absoluta d’aquesta prerrogativa . Jesús, el Fill de Déu, regna des de la creu . La feblesa i l’extrema humilitat és la seva corona. Una corona d’espines, sorgida de la humanitat pecadora, que esclafa   el seu cap. I un ceptre, la creu, on pujà voluntàriament, per amor a l’ésser humà, estimant-lo fins a la fi, perquè sigui redimit i,així, pugui descobrir la

CONFIEM EN LA PARAULA DE JESÚS (Comentari a Mc 13, 24-32) Ens trobem davant d’un dels fragments evangèlics de caire apocalíptic del Nou Testament, complex i molt interessant tant per la seva intencionalitat com pel seu estil ple de simbolisme. Es tracta de gairebé l’últim terç del discurs escatològic (Mc 13, 1-37) tal com el presenta l’evangeli de Marc. Aquest discurs vol servir d’ànim i consol per a una comunitat que es trobava commoguda i esglaiada degut a les circumstàncies i esdeveniments que al voltant de l’any 70 d. C. afectaren tota la Judea: la caiguda de Jerusalem amb la destrucció del temple i la conseqüent persecució de les comunitats cristianes. Cal fer notar a tall de contextualització que tot el discurs està inserit entre les controvèrsies de Jesús amb els jueus a Jerusalem (Mc 11-12) i el relat de la seva passió, mort i resurrecció (Mc 14-16). El tema bàsic del fragment el constitueix el relat de la vinguda del Fill de l’home (parusia, en grec) en u

La primera lectura d’avui i l’evangeli ens relaten dos situacions molt semblants: en tots dos casos hi ha l'exemple d’una vídua que és capaç de compartir el poc que té. Dos casos que ens ajuden a pensar en el valor del donar, i del donar-se a un mateix. A la tradició bíblica una vídua era un exemple molt representatiu de la persona pobre, desprotegida. I els profetes havien ensenyat sempre que a aquestes persones no se les podia deixar abandonades. Que Israel només podria ser realment el poble de Déu, que només estaria complint la voluntat del Senyor, si les vídues, els orfes i els estrangers rebien de part de tots l’ajuda que necessitaven. Recordar la vídua, l’orfe i l’estranger és una crida constant que va ressonant a tot l’Antic Testament, com un símbol de l’atenció als germans necessitats. I també algun profeta modern així ens ho ha tornat a fer present. El filòsof jueu Emmanuel Lévinas, que havia patit en la pròpia pell l'experiència dels camps de concentració

Jesús diu que l’únic manament és el de l’amor. Nosaltres però, més que complir un manament hem de viure un convenciment: si Déu és amor nosaltres, que som els seus fills hem de viure estimant. Quan nosaltres ens preguntem sobre el que és més important, com ho féu el mestre de la llei, ja estem cercant la resposta. Estimar és la medul•la de l’ètica cristiana. Per a tot jueu l’oració: “ESCOLTA, ISRAEL... estima el Senyor amb tot el cor i amb tota l’ànima...” és la professió de fe que ha de recitar matí i vespre. Jesús, però, la va completar amb l’amor al proïsme, ja que és on es verifica l’amor a Déu. Cal subratllar que al final el mestre de la llei diu que aquest amor està per damunt, fins i tot, del culte a Déu Recordem la paràbola del samarità que va explicar Jesús. Ara, l’amor a Déu, no s’esgota en una mera filantropia, Jesús en un altre relat lloa a la vídua que lliura a Déu tot el que posseïa com l’expressió més total del donar-se ella mateixa a Déu. El mes

Mc 10, 46-52 L’evangelista ens presenta la reacció que va tenir el cec Bartimeu quan va escoltar que Jesús estava prop d’ell. La seva reacció no es fa esperar. Crida amb totes les seves forces per atreure l’atenció de Jesús. La multitud el vol fer callar, però Bartimeu crida encara més fort. Ha passat la seva vida assegut vora el camí demanant almoina, és un home marginat, que no pot veure però sí pot sentir; ha escoltat que Jesús sana els malalts, s’apropa a ells, els toca. Bartimeu sap en el profund del seu cor que només Jesús pot alleujar el seu sofriment, el seu aïllament i la recuperació de la seva vista. Tots nosaltres també som com aquell cec, potser alguns de nosaltres estem “asseguts vora els camins” quiets, veient passar la vida sense implicar-nos. Uns altres patim la “ceguesa” de no veure la realitat dels sofriment del nostre proïsme; vivint en els nostres pensaments i preocupacions que ens impedeixen “veure” les necessitats dels nostres germans i germanes. E

Mc. 10, 35-45 (BCI) La vida quotidiana està plena de conflictes. No ens cal anar als enfrontaments planetaris sinó que la constatació de que cada dia en el nostre entorn més immediat és un espectable anguniós de tensions i malentesos. I això, avui i ahir i tristament, demà. I els cristians no ens escapem. Mirem la narració de l’evangeli: dos germans, quasi bé exigeixen al Senyor que faci el que ells li demanen, al cap i la fi ho han deixat tot, creuen, per anar amb Ell: es mereixen una bona recompensa quan Jesús triomfi. (?) En tenen, pensen, dret. Els altres deu reaccionen: “i nosaltres , que no tenim els mateixos drets ?”. Ja tenim l’ enfrontament entre els uns i els altres. És un joc de vanitats - quan l’Esperit encendrà la foguera de les vanitats ? – de protagonismes, d’enveges, de desitjos de poder... entre els deixebles del Senyor. Passava, ha passat i continua passant . Catequesi del Senyor : quan voleu i us sentiu i desitgeu ser importants i poderosos mireu-me:

No basta con sentirse bien ni siquiera hacer el bien Salmo 7: 7-11; Hebr. 4.12-13; Mar. 10: 17-30 Marcos 10: 17 “Al salir él para seguir su camino, vino uno corriendo, e hincando la rodilla delante de él, le pregunto: Maestro bueno, ¿qué haré para heredar la vida eterna? En este pasaje de Marcos, Jesús deja una advertencia y a la vez una puerta abierta para todo ser humano sin ninguna excepción, ¿por que? Porque a los ojos de Dios todos somos iguales. Como podemos leer en este capitulo de las escrituras un joven se acerca a Jesús, un joven que había oído hablar de EL una persona que tenia una inquietud y había oído hablar de que Jesús tenia la respuesta a ello, pero oír hablar de alguien no es suficiente, ni es conocerle, conocemos a una persona cuando hemos tratado con ella, cuando hemos convivido juntos, si puedo confiar. Si realmente el joven le conocía habría sabido lo que debía hacer (vv. Mr.10:20-21) Este era una persona a los ojos de los hombres bueno, como muchos con

Mc 10, 2-16. En cada ocasió que trobo aquest fragment de l’Evangeli, penso com poder explicar les paraules de Jesús en el context actual. Perquè, -com a creients-, no cal dir que ens hem aturat més d’un cop, per discernir el nostre posicionament davant la irregularitat que des del punt de vista eclesial, ens plantegen les persones que després de trencar el seu matrimoni, “refan” la seva vida amb una nova parella. Aquestes persones les trobem, a prop, potser en la nostra família, veïnat, cercle d’amistat i, inclús en les nostres comunitats cristianes. La Bona Notícia de Jesús, ens aporta una mena de condemna davant d’aquestes persones però, al mateix temps, l’Evangeli ens aporta un bàlsam guaridor i alliberador davant del sofriment, perquè l’experiència de trencament d’un amor real, viscut amb sinceritat, fa molt de mal. Val la pena conèixer els plantejaments que es fa des de les confessions cristianes davant d’aquestes situacions, inspirant-se en l’Evangeli, -especia

Todo bajo control? Juan le dijo: Maestro, hemos visto a uno que expulsaba demonios en tu nombre, y tratamos de impedírselo, porque no es de los nuestros. Jesús contestó: no se lo prohíban, porque nadie que haga un milagro en mi nombre podrá luego hablar mal de mí. El que no está contra nosotros, está a nuestro favor. Cualquiera que les dé a vosotros aunque sólo sea un vaso de agua por ser vosotros de Cristo, les aseguro que tendrá su premio. A cualquiera que haga caer en pecado a uno de estos pequeños que creen en mí, mejor le sería que lo echaran al mar con una gran piedra de molino atada al cuello. El Evangelio de San Marcos en el capítulo nueve nos relata un diálogo entre Juan y el Señor Jesús: había “otra gente” llevando el Evangelio, liberando a las personas de maldiciones y demonios. Los líderes cristianos muchas veces tenemos una actitud similar. No nos gusta que “otra gente” lleve el mensaje de Jesús en nuestra ciudad. Es positivo que los líderes de las com

  Les lluites de poder, buscar ser el primer, el benefici propi a costa dels altres,... són situacions que fa temps que venim patint i que ens escandalitzen, sobre tot si es donen entre persones que estan al servei de la comunitat (sigui civil o religiosa). Les lectures d’avui ens recorden que aquestes situacions són tan antigues com la mateixa humanitat. Sant Jaume ho diu a la seva carta: “on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”. El llibre de la Saviesa, més antic encara, ens mostra quins són el plans que fan contra el Just, el Servent per excel·lència: “Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa” Els mateixos deixebles de Jesús, que no entenien que el Mestre havia de patir el que anunciaven els profetes, i encara menys entenien què era això de la Resurrecció, es posen a discutir sobre ser el primer. Després de l’anunci de la Passió,

Isaïes 50, 5-9a; Jaume 2, 14-18; Marc 8, 27-35 Trobo que els tres textos d'aquest diumenge en llencen tots tres el mateix repte: "El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere." (Is. 50,5) Aquí parla Jesús, el nostre exemple i mestre i qui va obeir al Pare en tot encara que per això li van rebutjar, tenir per boig, acusar falsament i fins i tot matar en la creu. I nosaltres? Li obeïm a Déu, o li resistim? De quines coses de Déu ens hem fet enrere? Sant Jaume diu, "Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta." (Jm. 2,17) A vegades escolto dir , "Soc creient, però no practicant." No obstant i segons Sant Jaume això és una fe morta i que no serveix per res. És tan inútil com la fe dels dimonis (v.19)! I nosaltres? Som cristians perquè creiem en la existència de Déu? Perquè anem a l'església cada setmana? O, perquè realment intentem

Evangeli de Marc 7, 31 – 37. Després del miracle que Jesús havia fet a la regió de Tir i Sidó, amb aquella dona a la qual havia guarit la seva filla, expulsant del seu cos un dimoni que la tenia posseïda –recordem que aquestes són dues poblacions fenícies i, per tant, fora del territori d’Israel; i, per tant, poblades amb gent no beneficiària de les promeses que Déu havia fet a Abraham– Jesús torna a Galilea, però fa una gran volta per arribar-hi. Primer entra per la regió de Decàpolis –que tampoc era territori de la promesa– i finalment arriba a al llac de Genesaret. La curació d’un home sord i mut es dóna en un context de gran admiració pels habitants de Galilea. No feia pas gaires dies que Jesús havia donat menjar a unes deu mil persones; i ara veien un altre miracle: un home sord-mut era restaurat al nivell de qualsevol persona normal. Sabem que una persona que neix sorda, també serà muda, ja que no pot aprendre a parlar perquè no sent la parla dels qui l’envolten. Aquest és

Dt 4, 1-2.6-8; (2ª lectura); Mc 7, 1-8.14-15.21-23 No llavis, sinó cor Totes les tradicions religioses són camins cap a Déu, cap a la seva casa. ¿Qui podrà arribar-hi i qui podrà estar-s’hi. Al salm d’avui hi trobem una resposta, que també consona amb la lectura del Deuteronomi i amb aquella tan ben resumida que trobem en la tradició profètica: “Ja t’han ensenyat què és bo,  què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu.” (Miquees 6,8) Aquesta és la paraula plantada en nosaltres, que prové de dalt, del Pare dels estels. Són els seus decrets i prescripcions, a través dels quals el Senyor es fa proper a nosaltres i ens indica el camí a seguir. Déu mateix es preocupa que puguem trobar-lo i seguir-lo. Caminar cap a Ell no és pas iniciativa nostra, sinó seva. Tanmateix, tots sabem prou, també, com les tradicions religioses es veuen amenaçades per maneres torçades d’entendre el camí, que són veritables de

Jesús se’ns dóna com al PA DE VIDA. Rebem aquest do no tan sols per la fe, sinó  també en l’Eucaristia. És l’ensenyament bàsic que hem de treure de les lectures d’avui. Sempre la fe i l’Eucaristia van renovant les nostres forces en el caminar vers Déu, tal com el Pa que el Senyor envià al Profeta Elies (1ra lectura . R.19, 48). La intervenció de Déu conforta el Profeta que sent la seva presència bondadosa. De la mateixa manera, Pau (2ona lectura: Ef. 4,30), ens exhorta a practicar les virtuts humanes ja que portem dins nostre la marca de l’Esperit que ens invita a viure a exemple del Crist. Aquestes lectures ens revelen l’Amor del Pare que ens empara amb l’estima i delicadesa d’un Pare, amb mitjans ben humans: “Aixeca’t i menja que tens molt camí a fer”, sense reprotxar-nos la nostra feblesa ... . En l’Evangeli, Joan crida els homes i dones de la seva comunitat, i a nosaltres també, a reflexionar sobre quin és el veritable aliment de la humanitat. . l’Església ha d’enfrontar un

Introducción Han pasado tres años desde que lo redacté, tiempo suficiente para modificar, retocar, profundizar. Desde entonces se ha escrito mucho, han tenido lugar conferencias, seminarios, encuentros. Aunque se me ha ofrecido la posibilidad de revisarlo, he preferido dejarlo tal cual lo escribí en su día, pues lo nuclear sigue intacto.   Dr. Rodrigo Segarra Iglesia Evangélica 1. Cuando se me pidió mi modesta colaboración para que aportara mi parecer sobre el diálogo interreligioso, acepté complacido porque el ecumenismo ha sido para mí una actitud asumida con total naturalidad desde que, al estudiar filosofía, aprendí que el diálogo es el único instrumento adecuado para el respeto y la comprensión entre los seres humanos. Quien visita mi biblioteca por primera vez se asombra ante la cantidad de literatura católica, protestante, judía, y, en menor proporción, musulmana, que he logrado disponer, evidente demostración del espíritu ecuménico que me anima. En este

(Jo 6, 60-69) Després d’escoltar l’Evangeli de sant Joan ens trobem potser en la mateixa situació que aquells que van dir: “són paraules dures les paraules del Senyor, qui pot escoltar-les?” És Sant Joan Crisòstom que fa els següents comentaris: Per què deien que les seves paraules eren dures? Per què prometia la resurrecció i la vida eterna? Per què deia que havia descendit del cel? Per què ensenyava que ningú no es podia salvar si no menjava la seva carn? No té gaire sentit això. Què significava doncs la paraula “dures”? Alguna cosa difícil d’entendre, que superava la seva força i la seva intel·ligència, que els espantava, que els feia por… Creien que Jesús Crist els parlava d’Ell mateix en termes massa elevats.    I més endavant: Qui l’escolta amb un esperit carnal i terrestre no compren res i no obté cap fruit. Que la carn no aprofita en res, no es pot referir a la seva carn, doncs, ¿no parla de què cal menjar la seva carn per viure? Com doncs no pot aprofitar? Escoltar ca

Evangeli de Joan 6, 60-69   Acabem de veure un altre dels prodigis que Jesús havia fet davant d’aquella multitud delerosa –aparentment– de conèixer i de veure els miracles que un dia sí i l’altre també tenien lloc davant dels seus ulls. En aquesta ocasió va ser donar pa i peix a una gentada d’una desena de milers. Certament, les paraules del Fill de Déu són clares per a unes ments obertes a la comprensió de l’obra que havia vingut a realitzar. Però, el missatge sobre la seva mort vicària –és a dir, en substitució dels pecadors– era un discurs fosc, incomprensible, als contemporanis del Salvador. Avui dia també ho és, si no fos per la mica de cultura bíblica que la gent ha adquirit gràcies a l’obra evangelitzadora de les esglésies arreu del món. Cuitem a dir que aquest coneixement, però, de cap manera és eficaç per portar les persones al penediment dels pecats i a la fe...   Heus ací el primer sermó de Jesús: “ Penediu-vos i creieu l’evangeli. ” Mc 1, 15. Quan tota aquella gen

Pr 9, 1-6    Ps 33, 2-3.10-15   Ef 5, 15-20                        Jo 6, 51-58 El sermó de pa de vida és un paradigma de la manera de catequitzar de Joan. Ell posa constantment en joc dos nivells de comprensió de la realitat. El nivell de la perspectiva humana i el nivell de la perspectiva de Jesucrist, que és la perspectiva de Déu. Parteix d’una realitat de la vida material per explicar la vida de l’Esperit. Trobem molts exemples. L’aigua del pou de Jacob i l’aigua que dóna la vida en el cas de la samaritana, néixer de la mare i néixer de l’Esperit en al cas de Nicodem, rentar els peus i rentar l’interior en el cas del lavatori dels peus… El sermó parteix d’un fet material: la multiplicació dels pans i dels peixos. La multitud queda satisfeta d’haver pogut menjar de franc tant de pa i tant de peix com li ha abellit a cadascú. El fet provoca en els “jueus” una gran admiració. Jesús, que dóna el pa de franc, ha de ser el profeta o el messies esperat. A partir de la s

Jn 6, 24-35 Continuem aprofundint en el capítol 6 de l’evangeli de Joan. En aquesta catequesi de l’evangelista on parla de Jesús, com el Pa de vida. La setmana passada es va narrar el signe de la multiplicació dels pans. Un dels trets característics de Joan és que parla de “signes” o “senyals”i ens convida a anar més enllà del fet,   per cercar el missatge que està al darrera, amagat. L’àpat que comença amb la humilitat de cinc pans i dos peixos, es transfigura en preludi del banquet messiànic, que festeja el Messies de Déu, el veritable Pastor que guia el seu poble pel camí de la Veritat. Amb tot, ja es deixava ben clar el diumenge passat, que la gentada no el va entendre. Els darrers versets ens ho remarcaven: “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” Jesús es retira i torna al silenci. I en els versets d’aquest diumenge queda prou clar, que la gent continua sense entendre res. De fet, la primera lectura ens fa u