Comentaris Bíblics Interconfessionals

JESÚS EN EL TEMPLO A LOS DOCE AÑOS  VARIAS PREGUNTAS INTERESANTES....  La Sagrada Familia “iba todos los años a Jerusalem en la fiesta de la Pascua”(Lc.2:41) ¿dónde llevamos nosotros a nuestros hijos?,porque a menudo sólo recogemos lo que hemos sembrado con el tiempo.  “Acabada la fiesta el niño se quedó en Jerusalem...y sus padres no se enteraron”(Lc2:43). ¿Se preocuparon poco por Él?.Se formaban auténticas caravanas entre todos los que se desplazaban desde lugares cercanos. Ellos eran,en éso,una familia normal...y se enteraron a la noche,al acampar,por aquéllo del “cada mochuelo a su olivo”...!Y Él,faltaba!.  “¿Por que me buscabais?”(Lc.2:49).Esa curiosa frase es la primera,que tengamos constancia,que Jesús pronunció. El Cristo,que se pasó la vida pidiendo que le conocieran:venid,buscadme,acudid a mí,sabed...preguntaba en tono de premonición:¿Por que me buscáis?...¿que le vas a responder,ahora?.  “En los negocios(“cosas”,según la versión)de mi PADRE(ésa es la pa

  Evang  (Lluc 2, 1-14) La litúrgia del Nadal presenta “El naixement del Messies el Salvador i Senyor” amb un esclat de llum, alegria i cants angèlics. A Betlem, en canvi, “nomes” hi ha un nen en bolquers i en la màxima pobresa. Però qui té fe i sap vetllar i estar atent als signes del cel com els primers que reben l’anunci descobreix aquí el regal més gran de Déu a la humanitat. Es canta l la pau, però no sabem construir-la desitgem la felicitat, però de vegades resulta difícil, també necessitem afecte i tendresa, com el nen Jesús. En Isaïes, veiem la promesa feta al pobles d’Israel quan es trobava sumit en la tenebra de la deportació i de l’opressió. El salm afegeix, tot l’univers, cel i terra, participen del naixement del Fill de Déu. El anunci del Nadal es la gloria del Senyor; L’amor de Déu s’ha manifestat a la terra, del seu Fill. La nit queda il·luminada pels pastors, son els primers que han rebut l’anunci del àngel, i son els primers en adorar i contemplar el naixemen

Lc 3, 39-45 Poc a poc ho aconsegueixen a molts nivells, inclús en estaments de l’administració pública i d’altres privats: anomenen les festes de Nadal com “les festes”, senzillament, el Nadal ja no hi surt per res, com si no existís. A algunes escoles hi ha pares i mares que no volen que els seus fills facin el pessebre, amb la resta de companys. Uns i altres s’esforcen per esborrar de la cultura social el terme Nadal. No els hi agrada que una motivació religiosa sigui l’arrel de les festes més celebrades en tot el món. El Jesús històric l’existència del qual està demostrada amb rigor científic, el volen esborrar de tot arreu, fins i tot de la cultura i les tradicions populars. Tenim una societat disposada a viure oblidant a Déu, el Déu al qual li devem l’existència, que ens acull, ens estima i ens perdona, ... L’evangelista Lluc, amb les seves precisions ens mostra la trobada entranyable de Maria i Elisabet. Dues cosines que fan camins paral·lels. Ambdues esperen un fill i

“Així, doncs, què hem de fer? So 3, 14-18; Fl 4, 4-7; Lc 3, 10-18 En aquest tercer diumenge d’Advent, les lectures ens exhorten a cantar amb alegria, en actitud d’expectació, davant el Senyor que ve a nosaltres. “Crida de goig, ciutat de Sió” llegim en la profecia de Sofonies, en el context del postexili. El Senyor s’apropa i vol que l’acollim, oberts a la Salvació. No tinguem por, no estem acovardits, més aviat, siguem valents per descobrir què vol de nosaltres. “¿Què hem de fer?” preguntava gent de tot tipus, fins i tot, publicans i guardes a Joan Baptista. I la resposta és exigent, compromesa, perquè realment l’Evangeli arreli amb força. El Baptista té com a única missió anunciar el Messies de Déu. I aquest anunci abasta els Advents de tots els segles. Ell continua, avui, sent el Precursor que ens toca el cor amb urgència, perquè  ens senyala “l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món” (Jn 1, 29). I ens ho diu, abaixant-se, des d’una humilitat del qui ha entès amb

Lluc 3, 1-6. Les tres figures de la litúrgia d'Advent són: Joan el Baptista, Isaïes i María. La litúrgia d'avui comença pel primer. Tots els evangelistes ressalten aquesta importància, encara que tots estan interessats a ressaltar també, la superioritat de Jesús. Cal notar bé que el "lloc" no és Roma ni Jerusalem ni el Temple, sinó el desert. També es vol significar que la salvació està dirigida a homes i dones concrets de carn i os, i que aquesta oferta implica, no només al poble jueu, sinó a tot l'orbe conegut: "tots veurà la salvació de Déu". Com a bon profeta, Joan va descobrir que per parlar d'una nova salvació, gens millor que recordar l'anunci del gran profeta Isaïes. Ell va anunciar un autèntic alliberament per al seu poble, precisament quan estava més oprimit en el desterrament i sense esperança de futur. Avui nosaltres també vivim en el “desert”, on experimentem situacions d'inestabilitat política, econòmica i social, vivim in

Aquest diumenge els cristians comencem, un any més, el temps litúrgic que anomenem Advent . L’Advent és el temps litúrgic que ens predisposa a commemorar la primera vinguda del Fill de Déu en l’encarnació, i ens situa en tensió vers la segona vinguda del Fill de Déu a la fi dels temps. Vivim, doncs, germans, entre dues vingudes. La commemoració de la primera vinguda ens convida a contemplar com actua Déu en la vida. Així ens prepara per a la vinguda definitiva. En les lectures bíbliques, la crida a la vigilància, a la vetlla, a no desaprofitar el moment present és constant. Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convidi a l’esperança; esperança que ve de la fe que tenim. L’esperança de l’Advent ha de ser una esperança activa que manifesta, pel camí de la caritat, que creiem en Déu i creiem en la persona humana que Ell ha creat i que estima. Per tant, la fe ens mou a l’esperança, germans, i aquesta s’expressa en la caritat. Per això, es tracta de no deixar d’avançar

Apocalipsi, 1, 4-8 “Joan, a les set esglésies que hi ha a la província de l’Àsia, us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, de part dels set esperits que són davant del seu tron.” Aquesta endreça (v.4) ve a tomb perquè les set esglésies del Llibre de la Revelació, en conjunt, vénen a ser una mostra, una representació d’allò que és l’Església de Jesucrist mentre transita per aquest món, encara arrossegant els seus pecats, i fent per practicar les seves virtuts... Tot i que ara comentem només la salutació. És molt important també que vegem amb quines paraules Joan ens presenta el nostre Senyor Jesucrist, el testimoni fidel, per fer-nos adonar que els seus ulls estan damunt de nosaltres i de tots els nostres actes; perquè ell és el sobirà per damunt dels reis de la Terra, Déu i Senyor de l’Univers. Ell, que per amor als qui hi ha cregut, i als qui encara hi creuran, ha expiat tots els nostres pecats amb la seva sang. De manera que ja no

«MIREU LA FIGUERA I APRENEU-NE LA LLIÇÓ» El final de l’any litúrgic ens convida a parar atenció al Crist de la glòria que s’apropa vers nosaltres. Cal estar atents al Crist que ve. Deixar-nos interpel·lar per la realitat i voler llegir-la tal com se’ns manifesta. «Mirem la figuera i aprenem-ne la lliçó». Des d’aquesta observació hi sumem les mil maneres amb les que la Paraula de Déu, viva i eficaç, ens convida a entrar en diàleg amb nosaltres mateixos, amb els germans i amb Déu. No ens entenem aïlladament, ans el contrari, la nostra fe té un punt de recolzament important en la realitat en la que vivim i en aquells que configuren el nostre context vital més proper, aquells germans i germanes de tota condició, trajectòria, confessió i religió. La realitat és plural. La figuera viu en un context, tal com nosaltres vivim en una societat, de vegades massa ferida, massa llunyana de la fe, massa complicada, fins i tot, massa acomplexada. Des d’aquesta combinació de realitat i Paraul

Mc 12, 38-44 És relativament fàcil criticar l'actitud arrogant dels mestres de la llei, assenyalar-los amb el dit acusador; però avui la lectura de la Paraula es dirigeix a cadascun de nosaltres i vol que ens reconeguem en ella. La Paraula de Déu es dirigeix al nostre jo més profund, en aquell lloc íntim on neixen les nostres accions i desitjos, un lloc que només coneixem nosaltres i Déu. L'Evangeli ens repta a mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què tinc jo i que tens tu de «mestre de la Llei»? Ens deixem portar per la necessitat de demostrar que som més i millors que els altres? És el nostre servei desinteressat? Preguntes que interpel·len al nostre cor i que hem de contestar des de la sinceritat davant del Senyor. Déu vol una església plena de “vídues pobres” de dones i homes que viuen pel proïsme, que estan disposats a donar-li el seu afecte i la seva amistat; homes i dones que han experimentat en les seves vides l'experiència transformadora de la gràci

Ap 7,2-4.9-14; Salm 23; 1Jo 3,1-3; Mt 23,1-12. La veritat última, la important de la vida...: l’amor, finalment l’Amor! Pare nostre, que esteu en el cel: És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten (Sl) . É s l’Amor “d’on venim, ens movem i som” (Ac 17,28); “la terra és plena del seu amor” (Sl 1). Només l’Amor explica la vida. L’Amor que vivim si el volem veure i reconèixer, i el volem sentir i agrair, i respondre... L’amor no s’imposa, se l’accepta. ... mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem..., semblants a ell... (1Jo). Que som fills de l’Amor, i de l’amor, i fets per a l’amor i l’Amor; semblants a l’Amor; ja ara, però encara no s’ha manifestat del tot..., però es va manifestant..., finalment en tota la seva plenitud. La vida és l’aventura de l’amor. Sigui santificat el vostre nom. ... vestits de bla

Marc 10, 46-52: Bartimeu, se n’adona de que esta passant per aquell lloc Jesús, i no vol deixar passar l’ocasió i a l’instant es posa a cridar: “Jesús tingueu compassió de mi”, s’encontra a la vora del camí, cansat, es un home rebutjat per la societat, no pot ser pelegrí perquè li tancarien les portes, esta exclòs, marginat, abandonat pel jueus. Sols li queda cridar. Els deixebles i seguidors  s’irriten, aquells crits interrompen la marxa tranqui-la cap a Jerusalem, no poden escoltar les paraules de Jesús. Aquest pobre molesta, hi ha que fer-lo callar; però ell cridarà més fort. “Fill de David, compadiu-vos de mi”. Li diuen, ànims, Jesús t’està cridant, això ho canvia tot. Bartimeu dona tres passos què van a canviar la seva vida. Llança el mantell per què li fa nosa per apropar-se a Jesús. Li diu què vols que faci per tu. Mestre que hi vegi. La seva vida es transforma. Passar de la ceguesa a la visió es símbol d’obrir-se o de créixer en la fe. L’experiència de Pau en el camí

Marc 10, 35-45 Els deixebles Jaume i Joan,  li demanen a Jesús de estar l’un a la dreta, i l’altre a l’esquerra, quant serà glorificat. Jesús els diu. “No sabeu què demaneu”. Jaume i Joan busquen els primers llocs per estar al costat de Jesús; Jesús es queda sorprès. No han entès res del que Jesús els ha ensenyant. Els altres deixebles s’omplen d’indignació contra Jaume i Joan; l’ambició els divideix, s’enfronten entre ells per què encara son immadurs. A les hores els diu; Qui volguí ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.  Qui volguí ser gran que serveixi als seus germans. El fet es tan greu, que Jesús els reuneix; mireu els romans. Jefes dels pobles i grans de la terra, els exploten i els oprimeixen, entre vosaltres no ha de ser així; Qui volguí ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui volguí ser el primer, ha de ser El esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres,I a donar la vida com a pr

Mc 10, 17-30 Imaginem-nos l’escena. Un home anà corrent cap a Jesús i, -de genolls-, li fa la gran pregunta que a tots ens interessa: “Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. Tenim la resposta de Jesús. Imaginem-nos que ens la diu també a nosaltres participant de la mateixa pregunta. Ell ens diu: “Per què em dius bo? No hi ha ningú bo més que Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no donaràs fals testimoni, no estafaràs, honora el pare i la mare”. L’home respongué: “Mestre, tot això ho he complert des de jove”. Jesús mirant-nos de manera afectuosa, ens diu: «Una cosa et falta, marxa, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel, i després segueix-me”. Aquell home, després de parlar amb Jesús posant en valor el compliment de la Llei, s’entristí perquè era molt ric i no s’avenia a renunciar a les seves riqueses, per això va marxar . I nosaltres què fem? També marxem? Ho donem tot als pobres i optem per Jesú

Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16. Som hereus del ser de Déu..., per viure una mateixa realitat d’amor. Pare nostre, que esteu en el cel: El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi.» Estem fets per a la relació, la comunicació, el diàleg..., no per a la soledat; creats a imatge i semblança de Déu som amor, fets per a l’amor, ser estimats i estimar. El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l'home, a veure quin nom els donaria: el nom que l'home donava a cada un dels animals era el seu nom. ... però no en trobà cap capaç d'ajudar-lo i fer-li companyia. No en hi ha prou en estudiar, treballar, fer coses...  Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Ens cal tocar el cel, entrar en el món dels somnis... que només l’amor ens dóna. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia dei

Mc 9,38-43.45.47-48 En l'evangeli d'aquest diumenge apareix el tema de la pertinença, de la identitat, de qui són dels nostres i qui no. Segueix sent un tema molt actual. Amb quina facilitat posem etiquetes d'aquests són de la nostra sensibilitat religiosa, aquells no; amb aquests em sento identificat, amb aquells no estic a gust; nosaltres som del sector progressista, aquells del conservador (i viceversa), etc. Som, en el fons, excloents, encara que prediquem el contrari. No busquem la unitat (no identificar-la mai amb uniformitat) sinó la confrontació, els uns i els altres. El missatge de Jesús, «q ui no és contra nosaltres, és amb nosaltres», ho hem llegit i aplicat, molt sovint, a l'inrevés: «qui no és amb nosaltres, és contra nosaltres» I així ens van les coses. Jesús demana als seus deixebles, als seus seguidors, els d'abans i els d'ara, una visió molt més oberta, més conciliadora, «buscant més el que ens uneix que el que ens separa», en paraula

( Mc 9, 30-37) El primers dos versets d’aquest Evangeli corresponen al segon anunci de la passió i mort del Senyor als seus deixebles. Jesús rep l’admiració dels que el segueixen, per la seva paraula, el seu ensenyament, les seves obres i els seus miracles. Davant d’aquesta admiració dels homes, Ell donava sempre un exemple de quin era el camí que calia seguir: El Fill de l'home serà lliurat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. L’evangelista ens diu que els deixebles no entenien; és més, que tenien por de fer-li preguntes sobre això. En la versió de Lluc, es precisa que el significat d’aquestes paraules els quedava amagat ; i Mateu, diu que es van entristir molt . L’anunci de la passió no és aquí donat en paràboles; cap metàfora, tot al peu de la lletra. I tanmateix, els qui seguien el Crist –pensem tot el que vol dir aquest seguir - no comprenien les paraules, sentien por i s’entristien. El Crist s’humilià perquè sent Dé

Mc   8, 27-35 1. « ¿Quién dicen los hombres que soy yo?». La figura de Jesús es polémica desde el principio, es decir, desde su paso por este mundo. Sus mismos discípulos no le reconocieron: los relatos sobre la confesión mesiánica de Jesús son evidentemente postpascuales. A lo largo de la historia se han dado diversidad de respuestas sobre la identidad de Jesús. Lo que no podemos negar es que es una persona que al interesarnos por él, no nos deja indiferentes: ya podemos llegar a reconocerlo como el Mesías, el Cristo, o simplemente ver en él un peligro o una amenaza para los poderes sociales, políticos, económicos e incluso religiosos de este mundo. Ya para San Pablo "La predicación de la cruz es una necedad para los que se pierden; mas para los que se salvan -para nosotros- es fuerza de Dios... quiso Dios salvar a los creyentes mediante la necedad de la predicación. Así, mientras los judíos piden señales y los griegos buscan sabiduría, nosotros predicamos a un C

Is 35,4-7a; Salm 114; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37. Déu ens fa sentir el seu amor, ens encomana els seus sentiments. Pare nostre, que esteu en el cel: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig... (Is) . Un Déu que ve amb tots els atributs que l’adornen de bondat i amor: és alliberador i reparador. Suscita respostes a les necessitats humanes de justícia i de vida. Fa com un pare i una mare fan, de generar vida sempre. El Senyor es manté fidel per sempre,   fa justícia als oprimits,   dóna pa als qui tenen fam.   El Senyor deslliura els presos.   El Senyor dóna la vista als cecs,   el Senyor redreça els vençuts,   el Senyor estima els justos,   el Senyor guarda els forasters.   Manté les viudes i els orfes... (Sl). És el compromís de Déu creador per sempre am