Comentaris Bíblics Interconfessionals

Comentari bíblic (Lc 2, 1-14) (Jn 1, 1-18) Els dies anteriors a la Nativitat l’Esglesia Ortodoxa canta: Prepara’t, Betlem, l’Edèn s’obre a tots els homes; prepara’t Efratà, perquè a una gruta l’arbre de la vida floreix d’una Verge. El seu si esdevé el Paradís místic on creix la planta divina de la qual aquells que en mengin viuran en lloc de morir com Adam. El Crist ve al món per tornar a aixecar la seva imatge caiguda. Davant la magnitud del Misteri del Naixement de Déu segons la carn, no hi ha millor comentari que l’himne, la pregària o la icona, què és, en imatge, himne i pregària a la vegada. Quina és la notícia que avui proclama l’Evangeli?: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor . Els noms de Crist, Ungit, Messies designen aquell que el poble d’Israel esperava i que havia de ser el Salvador promès. Senyor és com el poble jueu anomenava Déu. El mateix ens diu sant Joan: I el Verb era Déu. ... I el Verb es feu carn i habità en nosaltres . Qui rep e

Mateo 1, 18-24 L´evangelista declara que Jesús portarà el nom de Emmanuel que vol dir  Déu-amb-nosaltres. El missatge de l´evangeli ens dona esperança en un moments socials i polítics  on sembla que hem perdut el nord i els valors com la veritat i la justícia han diluït el seu sentit, i en la nostra societat  la soledat es fa insuportable.  Per això, avui quart diumenge d’advent, cal reflexionar amb serenor i preguntar-nos què vol dir que  Déu està amb nosaltres. Pot ser és el moment de mirar enrere i recordar quan estàvem també nosaltres en la “vall fosca”, quan ningú ens comprenia, i la soledat ens ofegava. En  aquests moments de feblesa i de impotència,van sentir la seva veu que ens deia estic al teu costat, no tinguis por. La força de l´evangeli radica en la seva radicalitat: es possible viure una vida plena de sentit per que Déu es amb nosaltres. Compartim aquesta joia amb els nostres amics, veïns i coneguts; recuperem tots junts el sentit profund del Nadal. Amén. Germán

¿E R E S    T  Ú? PREGUNTA Y EXALTACIÓN DE JUAN EL BAUTISTA (Mateo 11:1 a 19) Fué el Bautista el que dijo: “Éste es el Hijo de Dios”(Juan 1:34).  ¿Y..ahora dudaba al estar retenido entre los muros de una cárcel?. El “Precursor” había estado 30 años en la sombra para sólo llevar a cabo su cometido durante menos de uno...!admirable!. Pero, posiblemente esperase un Mesías “político”, y Jesús no estaba dando los pasos apropiados para ese fin, ¿no habría algún error?. Así es que envía emisarios a Jesús a preguntar, y reciben ésta respuesta: ”Contadle acerca de mis señales y maravillas; y que el Evangelio está llegando a los desvalidos(11:5). “Es felicísimo el que no halle tropiezo en mí”(11:6). Entonces, el Señor dió la mayor exaltación posible hecha a un ser humano, refiriéndose al Juan que ahora estaba preso: ”El MAYOR de todos los que han nacido de mujer”(11:11 Mucho mas que un “Profeta”;...el encargado de establecer la relación entre los voceros divinos d

Is 11,1-10; Sl 71; Rm 15,4-9; Mt 3,1-12. Del Déu-Amor neix la vida encara, sempre, per sempre... Pare nostre, que esteu en el cel: Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L’experiència de l’Amor de Déu ara, amb Jesús, és un nou brot ple de vida; la seva aliança de sempre, d’amor preferencial i gratuït, ara és renovada en un fill; sempre amb ell és una relació personal, familiar; per dir-nos qui som res millor que un Fill. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor... Aquell Esperit inicial, creador, alè de vida, es torna a fer sentir per un fill, pel Fill. No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país (Is). És el Jahvè de sempre; per ell, sempre són primer els seus pobres (els qui més necessiten l’arribada d

Isaías 2,1-5 Romanos 13, 11-14 Mateo 24, 37-44 El apóstol Pablo nos hace una exhortación: darnos cuenta el tiempo que vivos. Ciertamente, comenzamos el adviento, tiempo de preparación espiritual para vivir correctamente la navidad. Algo característico de estos días es el color morado: por un lado significa penitencia en el corazón: es tiempo de despertarnos, revestirnos de Cristo y ser hijos de la luz. ¿De qué serviría la navidad si no cambiamos la mente y el corazón? Por otra parte, en Oriente el color morado también significa opulencia, lo que nos indica lo que en verdad nos trae la navidad: la riqueza que porta Jesucristo, o sea la salvación y un nuevo modo de vivir de acuerdo al Reino de Dios. Lo que requiere de nosotros una apertura del corazón a la gracia de Dios, necesitamos despertar a la luz de Belén.             En medio de un mundo amenazado por el odio que crea muertes injustas, muros que dividen a la humanidad y pobreza que suscita genocidios Jesucristo a

  Proclamem amb força per tot el món que «el Senyor és rei». A l'antic Israel els reis eren ungits, perquè representaven Déu enmig del poble, i sobre ells descendia l'Esperit del Senyor per dur a terme una missió. Eren ungits i no coronats, perquè aquesta darrera cerimònia, de contingut pagà, era considerada pels israelites com una manifestació de supèrbia davant Déu, el Rei de l'univers. En canvi, en un poble marcat per la fe, com era Israel, la unció posava de relleu que la reialesa era un do diví i que aquell que el rebia no l'havia de fruir com una prerrogativa de la qual en pogués abusar, sinó com un servei al poble. Tanmateix, la història ens ensenya que els reis d'Israel també van caure en els mateixos errors i vicis que els reis d'altres pobles. Amb tot, per a la consciència del poble elegit, sempre va perdurar la figura de David com a prototipus de rei ideal, per això hi havia la convicció que quan s'instaurés definitivament el Regne de Déu, seria

Lc 21,5-19 Més enllà de la complexitat d’un text apocalíptic com el del fragment d’aquest diumenge, val la pena fixar-se en un petit detall. Vindran molts en el meu nom ... El nom de Jesús es pot usar apropiant-se’n, com ací, o per acollir un infant en nom de Jesús (Lc 9,48). I qui acull l’infant, acull Jesús, i qui acull Jesús acull Qui l’ha enviat. Hi ha, doncs, dues actituds possibles, fetes amdues des del seu nom: acollir l’altre, el proïsme, sigui qui sigui, o bé, posar-se en lloc del Mestre, usurpa-li el lloc. Quin nom agafaran? Sóc jo , diu la traducció... o jo sóc , en l’original grec. El canvi d’ordre ens fa saltar a alguns fragments de l’evangeli de Joan: jo sóc la llum del món , jo sóc el camí, la veritat i la vida , jo sóc el bon pastor ... I tots ells són referències al jo sóc originari, el nom diví pronunciat per Déu en la revelació a Moisès a la bardissa ardent (Ex 3). Dient jo sóc , Jesús afirma, veladament si es vol, la seva divinitat. I qui agafa aquest

A l'evangeli d'avui hem vist com els saduceus, que no creien en la resurrecció dels morts, s'acosten a Jesús i li plantegen un argument recargolat per veure si els dona la raó: el possible cas d'una vídua que s'hagi anat casant amb el germà del difunt, com era costum, i que al final hagi tingut 7 marits. Esperaven així que Jesús reconegués que parlar una nova vida després de la mort no fa més que embolicar les coses. Jesús en canvi els respon afirmant sense dubtar que Déu ens promet un lloc en un món que ha de venir, en una vida nova. Però també els diu que es deixin de raonaments estèrils, que la nova vida serà diferent de tot el que coneixem, que no ens ho podem mirar des dels criteris tant estrets que ens marquen ara. Els saduceus eren un grup que no creien en la resurrecció perquè ja els estava bé creure que només hi ha aquesta vida. Eren un grup de gent rica, ben situada, que tenia el control del Temple de Jerusalem i que s'entenia força bé amb e

LLuc 19: 1-10 Zaqueu era el principal dels publicans i a  més, ric. Era un home pecador, per ser  col·laboracionista i per la manera fraudulenta de adquirir les riqueses. Té desitjos de conèixer a Jesús, però, com podia atrevir acostar a ell? Segurament havia estat menyspreat més de una vegada pels fariseus, sacerdots i els líders religiosos. Podem imaginar la cara d'estranyesa i d'alegria que posaria quan sent a Jesús cridar-lo pel seu nom. Zaqueu es sent acceptat com a persona, recupera la confiança en si mateix i respon amb tota la seva ànima a la crida de Jesús per estar amb ell. Per primera vegada no és menyspreat per una persona religiosa. Avui l'Evangeli ens convida a fer nostre l'Esperit de Jesús que és convidar a caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts per els demes. Hem d´estar disposats a acollir a tot el que vingui amb bona voluntat, encara que no de pensi com nosaltres. Hem d´estar sempre disposats al diàleg i no a la imposició,  per

Lluc 18, 9-14 Sovint veiem, a l’Evangeli, Jesús pregant. Ple de l’Esperit Sant, Jesús s’adona que és el Fill estimat de Déu Pare i Jesús l’escolta, li parla i actua amb plena confiança i proximitat, posant-se a les seves mans, atent sempre i disposat a fer la seva voluntat. Jesús també ens ensenya a pregar. Davant de la petició dels seus deixebles, els ensenya a tenir amb Déu aquesta relació filial, a estar oberts a fer la seva voluntat, a demanar-li que ens ajudi a anar construint el Regne que Déu vol per a tots nosaltres, que és Regne d’amor, de perdó i de pau. Jesús, en els seus ensenyaments sobre la pregària, ens fa veure amb paràboles amb quina actitud hem de pregar. En el text de Lluc que aquest cap de setmana proclamem i meditem, veiem dues actituds contraposades, portades a la pràctica per dos personatges diferents. Els fariseus eren jueus doctes, complidors estrictes de la Llei; sovint eren orgullosos, es creien superiors als altres, als quals menyspreaven. Els p

Lucas 18, 1-8 Lucas nos presenta otra parábola, cuya intención didáctica es, según en vs.1 “sobre la necesidad de orar siempre y no desmayar” . El relato nos presenta dos personajes: El primero es un juez , de quien se dice “ni temía a Dios, ni respetaba a hombre” . El segundo personaje es una mujer , de quien se nos dice era viuda, y pedía a este juez justicia de su adversario. Las acciones de estos personajes nos hablan mucho de su carácter. La mujer  pide con insistencia justicia al juez, ha venido no a pedirle un favor, sino que cumpla su deber. Pero el juez “no quiso por algún tiempo” , es decir, no le hizo caso; pero después se dijo: “Aunque ni temo a Dios ni tengo respeto a hombre, sin embargo, porque esta viuda me es molesta (me está fastidiando), le haré justicia, no sea que cada vez que venga me agote la paciencia” . Estas actitudes, tanto del juez como de la mujer, se convierten en propuestas educativas por parte de Jesús. Su enseñanza se presenta a manera d

Lc 17, 11-19 Aquest fragment de l’Evangeli, de manera subtil, ens mostra la diferència entre una fe i una praxis basada en la Llei, en els preceptes, en normes, i una fe fonamentada en Déu mateix. La mateixa diferència, subtil i difícil de discernir, entre ser un mateix el centre i el criteri de la confiança i de la decisió de com actuar o que sigui la voluntat de Déu la que il·lumini la nostra fe i condueixi els nostres passos. Fins la vinguda del Crist, la Llei de Moisès fou la pauta que marcava el camí cap a la salvació. Els que no coneixien la Llei, o no tenien l’ensenyament que els permetia interpretar-la rectament, estaven sota la llibertat natural de la seva consciència. El poble de Déu, l’Antic Israel, que esperava l’acompliment de la Promesa, la vinguda del Messies, tenia la Llei com a guia. Però a partir de l’Encarnació, de la vinguda del Messies, de la realització de la Promesa, la Llei sense quedar abolida arriba al seu compliment final, és a dir, que els seus efect

Lluc 17,5-10 Aquest evangeli en fa pensar que els deixebles que segueixen a Jesús, estan enfeinats, estressats, hi veuen canvis, Jesús els demana coses, això els porta a pensar que han de demanar a Jesús que “els augmenti la fe” ells només veuen que pot tenir èxit la missió mitjançant l'augment de fe, les ganes que tenen de complir, d’estar al nivell del que se’ls demana ... No veuen com fer-ho sense ell, per això li fan la seva demanda “ Augmenta'ns la fe”. Com a resposta Jesús el dona una lliçó d’humilitat:   Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. Com entendre aquesta resposta? Si ho fem en el sentit estricte entrarem en un impossible, amb la sensació d’un fracàs notori: no tenim la capacitat de transportar els arbres... però si ho entenem com una imatge que ens toca el cor, la llibertat... potser així ho podem entendre millor. És potser en aquest c

Lluc 16, 19-31 No podeu servir alhora Déu i el diner La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner. Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també. Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions. És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobr

1 Tim. 2, 1-8 Aquest text conté un missatge sorprenent: “Que tots els homes se salvin”. Vet aquí el designi de Déu. D’aquest designi ningú no ens en pot apartar, només nosaltres mateixos, nosaltres sí; som tan seriosament lliures que fins i tot podem refusar el designi de Déu. La comunitat cristiana, pregant els uns pels altres, aprofundint en el coneixement de Déu, exercint una conducta moral evangèlica, si més no, intentant-ho, ens ajudem a mantenir ben orientat el camí cap a la salvació per arribar al coneixement i al gaudi de la veritat, que és Déu mateix. Lc. 16, 1-13 Pel que fa a l’evangeli tres punts de reflexió. 1r. El punt central que dóna sentit al conjunt. Hem de triar entre Déu i el diner. Sempre hem de partir d’una opció personal per Déu, o, el que és quasi el mateix, pel bé i per la justícia. Una opció amb dues possibilitats excloents l’una de l’altra: o Déu o el diner. O adorem Déu: que vol dir amor, solidaritat, entrega als altres, fins i tot pietat i pregàr

Lc 15, 1-32 L’ALEGRIA DE DÉU per Griselda Cos, monja benedictina Una de les nostres fes fonamentals és que, per damunt de tot, Déu ens estima. Així ho cantem en el salm 50: “Vós que estimeu tant”. Aquesta convicció Jesús ens la predica en el gran capítol 15 de Lluc. Jesús avui ens ho diu amb quatre exemples molt concrets: el pastor que ha perdut una ovella, el pecador convertit, la dona que ha perdut una moneda de plata i el fill que torna després d’haver portat una vida dissoluta. L’evangelista Lluc  els envolta, a més, dient l’alegria que donem a Déu quan retornen a Ell amb el cor penedit.             Hi ha qui ha dit que Déu sempre ens cerca com l’amant corre darrera de la seva estimada que s’ha fet una prostituta. Aquesta pàgina és de les més sagrades de l’Evangeli, doncs és la resposta que Jesús va donar als qui deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Sí, nosaltres som de Déu i no està disposat a que cap fill seu es perdi!  I Jesús, que cone

Evangeli Lc 14,25-33 Déu Pare s’ha revelat en Jesucrist, eterna Saviesa,  de manera definitiva. Ell ens mostra el camí per fer front a l’instint desordenat, la força de les passions i la influència de l’ambient mundà que enterboleixen la nostra consciència. És un camí de lluita per copsar la llei natural que Déu ha gravat dins dels nostres cors. En la crida vocacional particular, cada u ha d’agafar la seva creu i seguir a Crist. Ell ens ha precedit en tot i seguir-lo implica renunciar a tancar-se en la tribu, en el clan, en la pàtria. La nostra única pàtria és el Cel, la nostra família s’amplia a tota la Humanitat, doncs tots som germans en Crist. Jesús amb les seves paraules no vol desestabilitzar l’ordre social, tan sols evidencia que quedar-se en aquestes afeccions afectives lliga i impedeix la fraternitat universal que ell ja està creant. D’aquesta manera, cal orientar totes les energies i tot el que es té cap al Regne, que ja actua en nosaltres, i posar a la seva disposició

Lc 14,1.7-14 És un relat que parla d’un banquet, però realment no és un banquet per rics, ni de negocis, sinó més aviat és podria pensar en una reunió familiar on ha de predominar l’estima, l’alegria, que ha d’unir als que participen, amb un dinar senzill. Hem d’estar agraïts amb la persona que ens invita per recordar-se de nosaltres i com a cristians hem d’agrair a Jesús que sempre ens invita a participar en el gran banquet de l’Eucaristia, on tothom té un lloc sense importar la seva condició social, ni de cap tipus. Amb el tema de la humilitat l’evangelista Lluc deixar molt clar com Jesús ens invita a deixar de pensar en nosaltres mateixos per poder pensar amb la resta. Invita a fer tot per amor, amb una amor incondicional, sense preocupar-nos pel lloc que s’ocupa. És cert que moltes vegades no agrada cedir el lloc amb una altra persona perquè pot resultar humiliant, però això és una limitació del propi orgull. Malgrat tot, encara resulta més humiliant i motiu de vergonya

(Lc 13, 22-30) Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme... Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adie

Lluc,1.39-56 L'àngel va anunciar a Maria els misteris, li va dir; ¡Alegrat tu que tens el favor de Déu! El Senyor és amb tu. Per això Maria va acceptar l’encàrrec de ser Mare del Salvador i va dir, “Soc l’esclava del Senyor” i contenta de complir aquest desig de Déu, es posar a fer un camí llarg, per anar a visitar la seva cosina; hem d’aprendre de la seva humilitat, la més jove va a veure a la més gran, la superior va veure a la inferior, Maria a Elisabet, Crist a Joan. Al moment d’escoltar Elisabet la salutació de Maria, el nen saltà d’entusiasme dins de les seves entranyes, i va ser plena de l’Esperit Sant; Elisabet és la primera d’escoltar la veu, però Joan és el primer de percebre la gràcia, l’ha escoltada veig l’efecte del misteri, Ella ha percebut l’arribada de Maria, Joan la del Senyor, elles proclamen la gràcia, elles profetitzen baix la inspiració dels seus fills.; El fill ha saltat de goig i una vegada ple de l’Esperit Sant ha omplert a la seva Mare. La Verge M