Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017

Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep